A mitja tarda
A mitja tarda, en el silenci estrany
que s’estén pels carrers,
quan s’adorm el
diumenge,
em ve a buscar la nena que vaig ser.
I torno a fer el passeig d’altres vegades.
carrer del Carme, o bé de l’Hospital,
fins a la Rambla, sempre diferent.
Fa molts anys, quan semblava que les coses
per força havien de tornar a anar bé,
després d’haver passat tanta misèria,
amb la mare creuàvem els carrers,
del Raval, tot sovint, per tantes coses!
Anar a la Boqueria o a mirar
alguna processó, o aquell miracle
del Corpus, amb un ou ballant al cim
d’un garbuix de cireres i ginesta.
El pare, treballava tantes hores!
Mai no podia passejar amb nosaltres!
La ciutat era un llibre de rondalles
que tenien espurnes de veritat,
però que jo confonia amb les mentides.
La mare m’explicava, més d’un cop,
que al mític casalot de Ca l’Erasme
la besàvia hi havia treballat,
de cambrera, i que deia que les pedres,
velles i fosques, del carrer del Carme
eren per ella plenes de records.
La besàvia, nascuda a l’Empordà,
havia estat molt jove malcasada,
i amb un fill molt petit, que era el meu avi,
va haver de fugir cap a Barcelona.
Més endavant, quan el carrer Fortuny
era més fosc, un atzucac nostàlgic,
havien endegat una dispesa,
que va acabar amb estalvis i salut
i va engrunar les febles esperances
que sovint donen força als més humils.
per intentar aventures impossibles.
I va venir la guerra, i molta por,
i solitud, i fam, i maltempsades,
i tots plegats van acabar en un pis
del Poble-sec, on al final vaig néixer.
La mare recordava, d’aquells temps,
un tapís amb la història d’Absalom
a la sala elegant de Ca l’Erasme,
que l’espantava i li agradava alhora,
amb aquella atracció tendra i cruel
pel mal, que la infantesa acull, estranya.
La ciutat era un llibre de rondalles,
i el Raval, el capítol més extens.
Jo contemplava les postals antigues,
amb Santa Eulàlia al mig d’aquella plaça
que encara té el regust del temps perdut
i on sembla que encara hagin d’aturar-se
els carreters, cansats i baladrers.
Qui fa diners fuig dels vells barris tristos,
on la infantesa, amb odis i amb amors,
els vindria sovint a tocar l’ànima.
Però resten els herois dels fracassats,
aquells que mai no sortiran als diaris
ni a la televisió, si no és per dir
que hi ha mancances, moltes, o amb motiu
de crims, de malvestats o robatoris.
Així tot sembla clar. Hi ha una ciutat
per a gent benestant, civilitzada,
i un altre indret per als camins obscurs,
de la gent marginal, de costums primitius.
Jo encara hi veig un llibre de rondalles,
en aquest cor de la ciutat antiga.
Ara els contes es tornen de colors
i estan escrits en llenguatges diversos,
que de vegades costen de copsar,
si no és té el cor obert a tots els vents.
Veig nens i nenes que van a l’escola,
dones al forn i a la carnisseria,
homes xerrant a cada cantonada,
contents d’haver-se retrobat tan lluny.
Barbers com els d’abans,
pastisseries,
botigues amb joguines a vint
duros,
i també carrerons on la foscor
amaga allò més fosc de cadascú.
Tot plegat, ja ho veieu, no ha canviat tant!
Sant Ponç cada any retorna, flors i llum,
i plantes remeieres, i mel nova.
Com si la història s’afanyés, encara,
a romandre en el cor de la ciutat,
en aquest cor, obert a tantes coses!
Els contes són tan sols per qui els escolta
o els sap llegir en silenci, disposat
a creure en els miracles que ens expliquen.
Júlia Costa (1996)
