14.10.14

PAISATGE SOTA LA PLUJA


Paisatge sota la pluja



El matí rep xerroles mortes al cau del meu televisor.
Ineluctables conseqüències de fets remots, passen factura,
i els insolvents i els endeutats i els grans morosos que remuguen
furten el temps dels inactius i avorriment al desvagat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Novells acòlits s’embarbollen, amollen metges bons consells:
Ni cigarretes ni aiguardent ni cap excés de marranxó
i caminar de forma atlètica i nedar en aigües ben clorades,
beure molta aigua i eutrapèlia a tort i a dret, tot moderat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Clams insistents de bordissalla, telèfons nous a tort i a dret,
reclams tossuts de nous farratges, flascons de nyepa perfumada.
Amollo dogmes caducats i d’altres nous se m’arreceren
a les butxaques del gavany que tantes arnes han ratat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Tendres misteris telemàtics  urpegen vida a l’infinit.
A la contrada assolellada reclamen ombres els albins.
Targes de crèdit s’amunteguen entre la pell del cocodril.
Són temps molt bons per al belitre i el bordeller ben preparat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Fa capcinades el pirata al seu vaixell convencional.
La competència l’aclapara, la combustió dels bons costums
ha fet inútils vells oficis, el seu mestratge irrellevant
desconeix grans tecnologies. És un romàntic abrandat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

L’antiga dàrsena ensopida acull una ombra d’esparrall.
Grups de turistes s’amunteguen per retratar algun corb marí
i una capella noucentista, un gratacels innovador,
una codina pintoresca i un núvol esfilagarsat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2014

1 comentari:

Miquel ha dit...

M´agrada.

Miquel