AQUEST CANSAMENT LLARG

Aquest cansament llarg

Aquest cansament llarg, aquestes tardes,

l'hivern que encara no té flors a punt,

i dorm en els borrons de cada roure.

Aquesta fresca de bagueny als llavis,

un vianant silent a la vorera

d'un carrer qualsevol de la ciutat.

I aquesta pena

que sense cap sentit marfon les coses,

com si tot el que envolta el meu racó

del temps i de l'espai, ara, de sobte,

es tornés una llarga filagarsa

de somnis. 

                     La teranyina inconsistent

de pols, que s'esmicola entre els meus dits,

com si la mort, inesperada sempre,

desfés objectes, mobles i records,

fins a deixar tan sols un rastre d'ombres.

No tinc motius de pena. 

                              Al menys, la vida,

m'ha tractat amb pietat. Però els dies fugen,

lents, imprecisos, mentre ens arrosseguen

cap a la destrucció més absoluta

encara que el miratge de la vida

ens agomboli la il·lusió estantissa.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

CANÇÓ DE LA CURTA ABSÈNCIA

Cançó de la curta absència

Quan el diumenge s'enfosqueix

i la tendresa m'esgarrapa

i tu no hi ets, i el temps s'escapa,

com el lliscar frisós d'un peix.

Quan el diumenge s'enfosqueix.

Quan el diumenge és un neguit

de gent il·lusa que somnia

en l'esperada flor d'un dia

que ompli les ànsies d'infinit.

Quan el diumenge és un neguit.

Quan el diumenge és massa llarg

i es fonen totes les clarors

i vora mil televisors

hi ha avorriment, i un gust amarg.

Quan el diumenge és massa llarg.

Quan el diumenge, a poc a poc,

engruna velles alegries,

i em sento a dins el pes dels dies

i que se'm torna cendra el foc.

Quan el diumenge, a poc a poc.

Quan tu no hi ets i tot és res,

i el vell rellotge, bategant,

s'emporta els anys i em vaig fent gran

i em deixa al cor un estrany pes.

Quan el diumenge s'enfosqueix.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

DESPRÉS DE FESTES

Ja s'han pansit perles de vesc

sobre el llum vell del menjador.

La gent atura el proper tresc,

s'acaba el temps, torno a ser jo.

Si em prediqués un sant francesc

no li sabria dir que no.

Vaig al treball sense pensar,

tot ha passat, haig d'envellir.

El dia és fred, el cel és clar,

i un raig de sol trenca el camí.

Sobre milers d'aparadors

han rebaixat estris, joguines.

S'aturen els ordinadors

i es van buidant les oficines,

mentre endrecem totes les pors

al vell armari de les nines.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

ESTRANY EL TEMPS

Estrany el temps

Estrany el temps, que passa i tot ho trenca,

talment un vent tramuntanal i absurd,

aquells lligams que semblaven per sempre,

tot el que fou i ara és desconegut.

Estranys amics, ara ombres enyorades,

afectes i odis, igualats avui,

el sord compàs, un ritme de petjades,

ona calenta sobre negre escull.

Estrany l'amor que jo no em creia massa,

i és, i el puc veure, i continua amb mi,

i sé la mort, estranya, alè que glaça

el vell indret que no podré assolir.

Estèril tot plegat, vida i no vida,

amistat, cobejança, orgull, alè,

Estrany pensar, estranya la mentida,

estranya la certesa de saber.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

CAMINEM SOBRE CENDRA

Caminem sobre cendra

Caminem sobre cendra, sobre fòssils absurds,

el capvespre no és més que un fenomen de fira,

i cada anys els minuts es van fent molt més curts,

i el mirall que no parla, intransigent em mira.

Del no res a no res, vet-ho aquí tot plegat,

el resum d'un relat ple de pàgines tendres,

la novel·la del temps impresa en paper arnat,

impossible fer rams de ginesta al novembre.

Camino. Què he de fer? Enfonsar-me del tot?

Esperar, vora el riu, la tempesta darrera?

Escoltar encara avui el ressò d'un vell mot?

Estimar i compadir els companys de drecera?

Somniar cels de cristall i reines de les neus?

Creure en jardins subtils i d'eterna florida?

Viure, potser, tan sols, ja que sota els meus peus,

encara hi ha l'arrel d'una vella embranzida.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

DEMÀ

Demà

Sobre runes d'avui

hi haurà noves esglésies

i noves catedrals

per les noves misèries.

Arqueòlegs pacients

bellugaran les pedres.

Els cranis soterrats

sota  un trespol de gespa

sortiran retratats

a les enciclopèdies.

Hi haurà noves cançons

per cantar la tenebra

i per cantar l'amor,

l'enyorança o la febre.

Més enllà de la nit

m'oblidarà la terra.

Els estels fantasmals

seguiran fent la vetlla

a les nits sense llum

hi hagi pau, hi hagi guerra.

Més enllà del ressò

de la nostra impaciència,

del crit del revoltat,

de la parla estrangera,

més enllà del meu temps

m'oblidarà la terra.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

SOLITUD

Solitud

Arribarà de nou

El fred que no esperàvem,

i la nit sobre el blat

amagarà la casa.

No trobarem cap llum

que ens tregui la basarda,

i arraulits en la nit,

esperàrem a l'alba.

La por ens ha aclaparat

just a sota d'un arbre,

potser algun arbre sol,

de ben migrades branques.

No gosem caminar

sota les nits covardes

i covards com la nit

fem la ruta més llarga.

Tot el temps de foscor

temps perdut que no avança,

ens llevarem amb sol

a hora de migdiada.

Encalçats per estranys,

desconeguts fantasmes,

fugirem cap enlloc,

pòtols sense esperança.

I malgrat amb por i tot

la nit és necessària.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)