Acte tercer: Foscor
El sol és al ponent, a punt de fer-se fosc. Mitjans
d’estiu. Entra Erén, cansada, i s’aclofa al sofà. Badalla.
Erén: Bueno, eso de haber adelantado la hora de
cenar está muy bien, así se ha podido suprimir la merienda y todos vamos un
poco más descansados... Muchos duermen, ya. Y esos mirando la tele, los dejo un
ratito, que se distraigan, si pueden...
Mira la pila de revistes endarrerides, les
fulleja, pel mig li surten fotocòpies amb referències turístiques.
Erén:
Totes són endarrerides. Les porten aquí des del poble, la gent, com fent un
gran favor, també porten llibres, roba, coses que sap greu de llençar, això els
tranquil·litza la consciència i poden dir que han fet una mena d’obra de
caritat, donar el que sobra, anem ben arreglats. Hauré d’agafar una pila de paperassa i
portar-la al contenidor. La Glòria encara les fullejava... aquí, a la pila, hi
ha unes quantes fotocòpies d’aquell dossier que li vaig preparar, quan estava
tan il·lusionada amb el viatge per Amèrica, cada dia afegia països i indrets al
seu programa... Què bonic és veu el meu país en les fotografies! La propaganda
turística mostra l’exotisme, la bellesa, tot maquillat. La gent que s’interessa
pels nostres països, quan els veu en els fulletons turístics, no té cap interès
en les persones d’allà quan som aquí, treballant i fent una vida com la seva, és
així, què hi farem.
Entren MRosa i Marta amb bata i camisa de
dormir. La Marta s’agafa de bracet a la Maria Rosa, que la fa seure. Porta la
maquineta a la mà i intenta jugar amb ella. Està com aïllada en el seu propi
món.
MRosa: No
s’adorm, res, em sembla que des que li van donar la maquineta aquesta encara
està pitjor, en lloc de guanyar memòria perd consciència, quin greu em sap,
tant com xerràvem abans.
Erén: Hoy es la fiesta, la verbena de
inaguración de las obras del paseo, empiezan a las once, han demanat permís
al centre i se’ls ha atorgat, sempre que la gresca no s’acabi massa tard, al
capdavall és dissabte, avui. Demà vindrà un capellà a fer missa aquí, ja ho
saben, oi? És per tot això de la festa i el passeig, volen que tornem a obrir
l’antiga capelleta, l’hem hagut de netejar, ara es feia servir de magatzem. Fa
anys en feien cada diumenge, de missa, a la residència, però com que ara hi ha
tan pocs capellans van haver de deixar-ho i els interns qui hi volen anar els portem
amb el minibús de l’ajuntament al poble. Vaja, vostè ja ho sap, tot això, Maria
Rosa.
MRosa: Fa
molt de temps que no hi vaig, a missa. Però bé, demà hi aniré, m’imagino que es
farà alguna referència a la Glòria.
Erén:
Pobra Glòria! Recordo que li vaig haver d’explicar tot jo. Glòria, no s’alteri, li he de dir una cosa, segui, segui. Després
no vaig poder evitar que s’ensopegués amb un diari i, a més a més, per la
televisió també n’han parlat tant d’aquestes estafes. Ara ja no en parlen tant, es comenta que al darrera de la gent
com el nebot de la Glòria hi havia peixos més grossos i que ho han volgut tapar
una mica... Vénen eleccions, ja se sap.
MRosa:
Mentrestant ell, ves a saber on és, amb els diners de la tieta i els que ha
robat a tanta gent, el malparit.
Erén: Per
Argentina, Cuba, Perú, Mèxic, Brasil, allà on volia anar la pobra Glòria. Se la
podia haver emportat amb ell, al menys. Va agafar un atac d’histèria, de
nervis, d’angoixa. Després es va quedar abaltida, s’amagava, no volia parlar
amb ningú, se’n recorda? Es veu que aquest paio per aquells països el coneixen
a totes les cases de putes, al menys això explicaven fa uns dies en un programa
de televisió d’aquests que destapen escàndols de tota mena.
MRosa: Pobra
dona. Ella que no volia saber res d’això de la mort a mida, dels projectes de
llei per a una mort lliure i digna, va decidir que la seva fos ràpida, digna,
lliure.
Erén: (abaixant la veu) Encara sort que tot
plegat va passar per natural, tenia el cor feble, més del que semblava, aquest
medicament que prenia té moltes contraindicacions. El metge ja va veure que no
era culpa de ningú i que després del tema dels assassinats de iaies a la
residència d’Userda i de coses com la de la Natàlia, si deixem que surti a la
llum un accident així, un suïcidi, no resulta gaire agradable, la residència
s’acaba d’enfonsar i no està la cosa com per anar tancant establiments, cada
vegada hi ha un muntant de població vella més gruixut. Ja passem prou penes i
perdem prou llocs de treball, darrerament. Des del govern també ens han
insistit en no parlar-ne i ens ajudat a tapar-ho tot. Només ens hauria faltat
la tele, aquí dins.
MRosa:
Tens raó. Millor no fer soroll. I de la Natàlia, que en sabeu?
Erén: És
a una altra residència. Ja li vaig dir al fill, que no podria tenir-la a casa.
Es va enfurismar amb nosaltres, ens volia denunciar. I això que ell sabia on
havia anat, no sé com va arribar fins a Barcelona, a un barri on havia viscut,
es veu que sempre acaba allà, quan es perd...
Sembla que va parar un cotxe, va dir que es trobava malament. No, si
quan vol alguna cosa sembla que estigui centrada i tot.
MRosa: Li
deu recordar la joventut, la infantesa, l’antic barri. Per això hi deu voler
tornar de tant en tant.
Erén: I
no la va voler tornar a portar aquí. La té a Barcelona, en una residència
pagant pela llarga, pel meu gust molt pitjor que aquesta, la veritat. Una casa
de pisos adaptats, diu el fill que la vigilen molt. Em sap greu que s’emprenyés
tant, havíem fet amistat, és molt bon tio,
vidu, m’hauria agradat... Si és que jo em vull casar, ja sóc grandeta, vull una
companyia fixa, sap... Fins i tot havíem dit que sortiríem plegats, però
després de la discussió ja no em va trucar més ni jo tampoc. Que el bombin!!!
MRosa:
Estàs molt bé com estàs, no t’emboliquis...
Erén: Doncs
ara tinc un home en perspectiva, miri. Jo necessito un home encara, potser m’ha
quedat el desig del que em va passar d’adolescent tot i que em podia haver
passat a l’inrevés i agafar fòbia al sexe. No li he acabat d’explicar mai, però
sap que la meva àvia m’explotava sexualment? Un bon noi es va enamorar de mi i
vaig fer una cosa molt dolenta.
MRosa: Ja
saps que no m’espanto de res, jo.
Erén: Per
això li explico, que tinc ganes d’esbravar-me, darrerament. I no em vull anar a
confessar amb capellans...
MRosa:
Explica, explica (prement-li la mà amb
afecte)
Erén:
Vaig aconseguir que m’ajudés a escapar-me, aquell xicot, però va haver de
carregar-se la meva àvia, va ser molt desagradable ja que no es volia morir de
cap manera i va ser més difícil que matar el Rasputín. Sap qui era, oi, el
Rasputín?
MRosa: Sí,
dona. Estalvia’m els detalls macabres, que no m’agraden.
Erén:
Quan fugíem tots dos plegats, una vegada consumat el crim, vaig recordar que la
iaia tenia diners amagats i vaig voler tornar
a buscar-los i després, quan el vaig veure tan babau i vaig pensar que
l’hauria d’aguantar tota la vida, no sé què em va agafar, vaig fugir sense ell.
Després vaig saber que uns pinxos a sou de la meva àvia, que era una mena de
mafiosa i traficava amb tota mena de coses, l’havien mort de mala manera... És
estrany, li explico a vostè i, com que fa tants anys, em sembla que mai no va
passar... Jo era molt jove. Oi que sembla mentida, tot això?
MRosa:
Sempre ens excusem en això de ser joves. Imagino que devies tenir motius per
desitjar la mort de l’àvia, és clar, però això d’abandonar-lo...
Erén: Em
vaig sentir lliure i no em vaig voler tornar a embolicar. Després, amb els
diners, sap què vaig acabar posant, a Medellín? Un bordell de poca volada!!!
Déu o el destí em van castigar, vaig caure en les mans d’un pinxo, que em va fotre
els diners. Però jo ja no era una nena tonta i explotada, tenia més
experiència. Aleshores, amb el poc que
em quedava, untant aquí i allà, vaig aconseguir venir a Europa. I aquí estic, des
de fa gairebé trenta anys. Amb feina fixa, papers. Però sense home fix (riu). Només contractes temporals, he,
he, he.
MRosa:
Val més que no hi pensem en el passat. La vida és dura, complicada, cruel. Et
maltracten i et tornes dolent, egoista. L’única cosa que compta és el present.
Resten totes dues en silenci, pensatives,
mentre la Marta juga amb la maquineta.
Marta: Ara
faig llengua catalana, escolteu. Completi
la frase: Setze jutges d’un jutjat
mengen fetge d’un... jurat, plat, penjat, soldat?
MRosa:
Penjat, Marta, penjat.
Marta: A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi
és: cridat, saltat, cantat, fumat?
(Entra la Mila)
Mila: No
puc dormir. A més, d’aquí una estona comença la festa a l’antiga carretera,
quines ganes tinc de veure-la, des d’aquí no sé si es veurà prou bé.
Erén:
Podem pujar al terrat, no hi deixen anar els residents però farem una excepció
si em prometen que no s’enfilaran ni es llençaran daltabaix... que ja hem
tingut molts disgustos darrerament. Agafarem el muntacàrregues del darrere.
Però és un secret, només vostès. Em sembla que la cadira de rodes hi cabrà.
Mila: No
em trec del cap la pobra Glòria i això del seu nebot.
MRosa:
Mira, ella ja no té maldecaps, ja se li ha acabat tot, les coses bones, les
dolentes...
Mila: Els
viatges, els fums, els records.
Marta: (cantussejant) La Glòria rentava/ al riu
argentat/ camisa de seda/ mocador daurat/ un cavaller passa/ cavaller i cavall/
bugadera hermosa/ galta de cascall/ galta de rosella/ vermell de l’amor/ la
vostra mirada/ em rentarà el cor... No em menteixis ara/ cavaller traïdor/ que
de ma germana/ cercaves conhort.
Mila:
Molt bé, Marta, cantes molt bé i no repeteixes mai cap cançó, no sé pas d’on
les treus. Avui cantaran havaneres, aquí davant, segur que les saps totes,
també... Jo crec que moltes cançons te les inventes, que ja té mèrit.
Marta: La
NUri no ve mai.
Mila: Va
venir ahir mateix, Marta. Que no te’n recordes?
Marta: No
m’enganyis, fa anys que no ve.
Mila:
Quina creu, pobreta. La Núria ahir mateix es va estar tot el dia amb ella.
MRosa: No
hi ha res a fer, res, en això del cap el que es perd no es recupera, encara
menys a la nostra edat.
Marta: La
Nuri em va ajudar a fugir, quan va passar allò de l’amo i després també va fer
de testimoni, davant de la guàrdia civil, i això que era molt joveneta.
Després, més endavant, li vaig escriure, al cap dels anys, quan ja teníem la
caseta i quan vaig tornar a Barcelona ens vam trobar, ella era una nena i jo
una dona però ara ja som dues velles. Com pot ser?
Mila: (a la Maria Rosa) Veus, ara bé que raona i recorda coses
coherents.
Sona un mòbil, és de l’Erén.
Mila:
Aquests aparells, no sé pas com van, com que no em truca ningú ni he de trucar
a ningú. Em sembla que no aprendria pas a utilitzar-lo, ja vaig tenir feina amb
els telèfons normals. La Glòria sí, que el feia servir.
Erén: (agafant el telèfon, que porta a la butxaca
de la bata). Sí, sí, hola Toni. Quina sorpresa! Què feu? (espera, mentre l’altre parla, li va
canviant la cara, empal·lideix). Què dius? Em deixes de pedra! Em sap molt
de greu... sí, no t’amoïnis, tot està oblidat, ja et vaig dir que ningú no en
té la culpa, d’aquestes coses... Sí, a Sanxo Dávila, demà, a les tres, miraré
de venir, sí, sí, ja parlarem, ho sento, ho sento molt, t’acompanyo en el
sentiment (espera que l’altre parli) Una
abraçada, Toni, calma’t, no hi pensis, tu no tens la culpa de res. Ni tu ni
ningú, ella era així, fugia... Un petó, Toni. Sí, demà parlem (penja, es queda mirant el telèfon uns
instants). En pau descansi, Déu l’aculli al cel, rezaré por ella, besos.
MRosa:
Qui era? T’has quedat trasbalsada.
Erén: El
fill de la Natàlia.
Mila: Li
ha passat alguna cosa?
Erén: Sí.
Òndia, quines coses passen. (empipada) No
diré que me n’alegri, això no, però després del que em va arribar a dir aquest
carallot que encara no ha superat el complex d’Edip!!!
MRosa:
Erén, explica’t, sisplau.
Erén: El
fill va decidir que no la volia dur a cap residència, aleshores que es va
escapar, quan va estar a punt de denunciar-nos, em vaig discutir amb ell,
recorden? Em va dir el nom del porc i de la residència, penjaments a dojo!!!
Mila: Sí,
sí, quin disgust vas tenir, i tot per culpa meva.
Erén: La
Natàlia ja tenia la dèria d’escapar-se, des de feia temps... El Toni se la va
endur a casa i la cuidava, la vigilava bé però se li va tornar a escapar de
casa una altra vegada, cada dia feia coses més estranyes, un dia es va cremar
la mà amb el foc de la cuina, en una altra ocasió li va tirar lleixiu al brou, al
final va decidir portar-la a un altre centre, privat, que li va semblar segur,
molt vigilat... A Barcelona, en un edifici alt, no gaire lluny d’on viu ell, que
l’anava a veure cada dia. Doncs no saben ben bé com però va poder sortir a un
balcó o a un terrat i es va llençar daltabaix, ahir de matinada, dient que era
un colom i que volava, es veu que tenia aquesta mania, que era una colometa,
recorden que aquí ja deia coses així? Va aprofitar un moment de canvi de
torn.
Mila:
Mira, es trist de reconèixer, però tant de bo ha fet Déu. A la família se’ls
han acabat els problemes.
Erén: Ara
el Toni m’ha demanat disculpes per tot el que em va dir aleshores, que ja s’ha
adonat que no era tan fàcil vigilar-la... Demà és l’enterrament, si volen
venir. Aquest noi estarà destrossat, tenia una mena d’adoració malaltissa per
la seva mare. Mila, s’anima?
Mila: Jo
no, no estic d’humor per anar a enterraments. Ni per anar enlloc.
Erén: I
vostè, Maria Rosa? La portaria en el cotxe de la residència.
MRosa: No
ho sé, ja veurem, fa tant de temps que no surto d’aquí, no en tinc gens de
ganes però, potser m’aniria bé sortir, també...
Erén: Ja
sé que no hauria de pensar aquesta mena de coses en un moment tan trist, però,
què faré si el Toni em demana altra vegada per sortir? Ara estic sortint amb un
altre senyor, fa un mes, el vaig conèixer en un ball de gent gran, en un centre
cívic. La vida és així, o no tens pretendents o te’n surten dos o tres.
Mila: Ep,
encara que trobis nòvio no ens deixaràs pas, oi?
Erén: Ni
boja ho faria, jo, això. Ara que tinc un bon contracte, encara que no em paguin
massa. Jo la meva feina, la pagueta, a més, m’agrada aquest lloc.
Maria
Rosa: (rient) És clar, m’imagino que
aquí et sents jove, quan ens veus a nosaltres...
Erén: No
s’enyora el passat, s’enyora el futur que es tenia de jove, de fet. No sé on ho
vaig llegir, això. Quan la meva àvia me les feia passar tan putes (riu), literalment parlant, jo sempre
imaginava coses estranyes, prínceps, aventures, així ho suportava tot, aquells
homenots suats que se’m tiraven al damunt, la boja de la meva iaia, imaginava
que era rica, lliure, que viatjava per tot el món en grans cotxes lluents. La
felicitat de vegades és avorrida.
Mila:
Potser sí, quan ets jove vols coses, després no vols res, només viure uns
instants més... Un dia més.
MRosa:
Aviat acabarà l’estiu, els dies s’escurcen, no m’agrada, aquest temps, es fa
fosc aviat, massa aviat...
Del carrer arriba una música i se sent una
veu que parla:
Veu: Veïns
del poble de Les Roselles, d’aquí una hora començaran els actes commemoratius
de la inauguració de les obres per a rehabilitar la vella carretera i
convertir-la en un magnífic passeig, amb bancs i quioscs de begudes, tindrem
centres comercials a tocar, aconseguir-ho ha estat obra d’un grup de veïns
preocupats pel futur de la comarca i de la nostra població.
Avui
tindrem música, havaneres, ball i cercavila amb diables i focs artificials. I
demà, xocolatada per a grans i petits, trobada de gegants...
(La veu es va allunyant)
Marta: (picant de mans) Festa, festa, hi ha una
festa!!! Per fi fan una festa i anirem a ballar, en Manel no volia anar mai a
ballar i a mi m’agradava molt, ballar, jo ballava pels camins, pels pobles.
A fora se sent música de festa major, la
Marta es posa a ballar sola i canta la cançó que toca l’orquestra, canviant
‘Maria’ pel seu nom:
Marta: Quan ressona el cornetí, es remou tot
l’envelat, doncs ja se sap que vol dir, que el ball de rams ha arribat,
lalalalala, ai Marteta, ai Marteta que ets bonica, tens les calces, tens les
calces de setí...
Erén se li acosta, li segueix la broma i es
posa a ballar amb ella, la Maria Rosa i la Mila piquen de mans, segueixen el
ritme.
De sobte s’atura el vals jota i s’escolta la
música d’una cercavila que s’acosta, timbals, una banda de música, petardos.
Marta: (para de ballar) Festa, festa!!! (corre cap a la finestra, obre les cortines,
els porticons, a fora es veu llums de coets, se sent molt soroll.
Mila: Em
sembla que no caldrà pujar al terrat, des d’aquí ho veurem molt bé, després
d’això de la Natàlia m’estimo més no pujar enlloc, no fos cas que ens vingués
un mareig.
MRosa:
Festa, festa!!! La pobra Glòria, com gaudiria del passeig, i del centre
comercial, cada dia hi aniria, sembla que serà aquí mateix, uns quants metres
més amunt... això el súper xinès. El dels mobles d’un sol ús el posen una mica més
enllà.
Totes s’acosten cap a la finestra. L’Erén
torna enrere, tanca la televisió i diu als avis ficticis:
Erén:
Vinga, vinga, tots a mirar la festa, que no n’hi ha cada dia, tots al finestral
que la carretera torna a ser viva, viva!!!!
Miren l’exterior una estona. Després l’Erén
suggereix:
Erén:
Millor que pugem al terrat, ho veurem millor tot, hi ha molt bona vista i el
capvespre és clar, avui hi ha llunya plena, a més a més... Ah, hem recuperat la
carretera, la carretera!!!
Marta: (picant de mans) Festa, festa, festa!!!!
MRosa:
Vinga, doncs, tothom al terrat, com m’agraden els terrats!!!! Ja tenim
carretera altra vegada!!!
(surten totes menys la Mila que es queda una
mica més contemplant l’exterior. Se sent a l’Erén que la crida)
Erén:
Vinga, Mila, que l’esperem per pujar al terrat, que tinc la clau del
muntacàrregues...
Mila: Hem
recuperat la carretera... sí... (dirigint-se
al públic) tot i que és una carretera com la de la vida, que potser no ve
d’enlloc i no va enlloc.
(surt, tot
s’enfosqueix, la música s’allunya)
Final
Comentaris sobre els personatges i la
temàtica:
Aquesta obra de teatre recull de forma
lliurei anacrònica i el futur impossible de cinc grans personatges femenins de
la literatura catalana, que coincideixen en una residència geriàtrica: Marta,
de Terra Baixa, Maria Rosa, de l’obra del mateix nom, ambdues creacions
guimeranianes, Mila, la protagonista de Solitud, de Víctor Català, Glòria, la
de l’Hostal de Sagarra i Natàlia, de la Plaça del Diamant, ara amb alzheimer.
Laura, la de la Ciutat dels Sants, una altra dona literària, ha mort fa poc a
la mateixa residència.
Té cura de totes elles, en una institució amb
un nom de reminiscències juvenils vampíriques, ‘Crepuscle Joiós’ Eréndira, la
colombiana explotada per la seva àvia en un inoblidable i simbòlic conte de
García Márquez, una immigrant que treballa en un sector on hi treballen moltes
immigrants, la cura dels vells. Una altra dona literària, Amaranta, fa poc que
ha retornat al seu país.
Serveixi tot plegat d’homenatge a la
literatura, el teatre i les seves protagonistes femenines, sovint amb vides
tràgiques i dissortades. El seu destí, poc conegut, mai explicat, sempre m’ha
desvetllat la curiositat. Sempre m’he preguntat si totes elles no havien
tingut, en algun moment del seu ignorat futur, la sensació de no haver encertat
el camí, un camí que els seus creadors i creadores van interrompre en algun
moment de les seves vides literàries.
