11.2.18

HEROIS DE LA VIDA QUOTIDIANA


Aquests dies ha sorprès l'esquela al diari d'un senyor que va deixar una part del seu redactat a punt i en la qual confessa no aportat al món res interessant i tenir una certa esperança en la improbable existència d'un déu en el qual ha cregut. 

Com que la modèstia no és avui una virtut gaire fomentada, el difunt s'ha fet gairebé famós a causa d'aquest detall, ben original, considerant el context. 

M'ha vingut al cap un poema que vaig escriure fa temps i que un amic de la meva edat em va demanar que llegís en el comiat del seu pare, un senyor amb una gran cultura i molt intel·ligent que havia estat veí nostre i amic de la infantesa de la meva mare, fins i tot.

La grandesa de viure rau en viure i prou. No sé ni tan sols si hi ha grandesa en un fet que no has triat en cap moment. Sobre les aportacions a la humanitat, totes són relatives i limitades, fins aquelles que han contribuït a millorar el camí per aquesta vall de llàgrimes, com deien abans, i que avui es vol pensar que és un parc temàtic amb atraccions incloses.

De tot el que vaig escriure en aquest poema avui em quedo amb l'aspiració a no haver fet nosa, ben poc banal, si s'hi pensa a fons. Ara potser hi hauria qui m'exigiria un títol com ara balada de l'home gris i de la dona grisa, qui sap.


Balada de l'home gris

Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

3 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Entiendo el fondo del poema. Lo entiendo, lo que no acabo de captar es que clase de felicidad (si es que hay clases, que no lo se), nos puede dar "vivir sin pensar".
Quizá mi única objeción.
Gracies i perdó, perque un poema és un poema, i és trascendent i no es pot explicar.
salut ...

Júlia ha dit...

No és 'sense pensar' sinó sense 'pensar-hi', un matís important, em refereixo a viure sense estar pendent de la brevetat de la vida o de filosofies sobre el seu sentit, parany en el qual he caigut en alguna ocasió. La intenció era lloar la gent que no té grans ambicions ni és 'menja el coco' com diem de forma planera, volia expressar que la vida quotidiana que sembla vulgar té una grandesa evident.

He conegut gent molt senzilla i feliç i a això em referia. Gent que pensa que no és important i ho és molt.

Tot Barcelona ha dit...

Perfecte .
Es el problema de las traducciones, y en estas también las mentales.
Ara si.
Salut ¡.