21.4.17

IMATGES VIRTUALS


Avui resulta fàcil
retratar els tons daurats del cel ponent,
la lluna plena de Setmana Santa,
els esfilagarsats núvols, tan fràgils,
les flors obertes, els insectes hàbils,
els horitzons, la pluja, 
i tantes boires
com embolcallen els paisatges tendres.

En el temps dels meus avis i besavis
els records eren ombres,
                                   la memòria
no tenia suports ni massa rostres
de gent antiga. Per això es conserven,
amb certa reverència, las imatges
d'aquella gent que un dia ens precediren:
dames serioses, avis de cartró,
                                   infants mudats, 
tots ells, gairebé sempre,
davant d'un escenari de teatre,
conscients de la posteritat que els encalçava.

Amb imatges o sense, què hi farem,
la vida passa i tots passem.
                                      S'esborra
aquesta nostra breu petjada humana
i aquests capvespres bells i lluminosos
que la gent penja avui a tot arreu
no seran res. 
                           I tots nosaltres
serem ja uns esperits acomplexats
que caminen, errants,
pels camins de l'absència,
com si no haguéssim
ni tan sols viscut mai.

                                   I malgrat tot
algú mostrarà trets que ens van pertànyer,
un nas més prominent, un cop de geni,
afició a dibuixar o a fer bugada,
la resta d'aquests gens supervivents
en l'herència ancestral que l'acomboia
sense ser-ne conscient.

                             També aleshores
retrataran capvespres lluminosos
i encara que tot tingui explicació
a través de mirades objectives
de científics, experts en tantes coses,
encara els semblarà un estrany miracle
l'espectacle ancestral d'un cel magnífic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017


7.4.17

FLOREIX EL ROMANÍ...

Floreix el romaní, la ginesta daurada
escampa el seu record d'abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s'escola la llum nova que pinta els murs hostils.

Una cançó oblidada s'esmuny al celobert
per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.

Espero els nous falciots, orenetes urbanes,
que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.

No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,
si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l'esperança.

Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,
sento que m'acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s'ha d'acabar.

Resisteixo el seu gest com quan a les ballades
d'un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.

Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,
avui és la vellesa qui m'aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l'abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.

Júlia Costa, poemes inèdits (2017)