29.12.15

NIT DE REIS


Les festes dedicades als infants, de fet, són festes per a fer reviure la innocència dels adults. Crec que ho vaig explicar una mica en aquest poema que avui recupero.





Nit de Reis

Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell farcit de migradeses
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.

Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.

Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.

El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.

Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.

No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.


Júlia Costa (Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015)

24.12.15

15.12.15

L'HOME QUE DIBUIXA

Foto: Panoramio



Ja no hi ha el caixer ni l'home que hi dibuixava, el temps ho esborra gairebé tot.


L’home que dibuixa 

El veig a quarts de nou, dorm a un caixer
i seu en un pedrís amb un barret
argentat. Amb constància rutinària
treu d’una bossa un full i fa dibuixos
geomètrics, amb llapis de colors
i una plantilla, com les criatures.

No sé qui és ni on va ni si més tard
fuig del recer segur on matina sempre
ni si té algun parent o està ben sol.

Només és un instant en els meus dies,
i com totes les coses repetides
veure’l em produeix una tranquil·la
seguretat. Encara es deu sentir
prou viu com per fer els seus dibuixos destres
seguint horaris ben convencionals.

Reclòs en el seu món no sap que passo
apressada i que el veig mentre dibuixa
i el sol comença a repintar la catedral
quan els primers turistes tafanegen.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2008