14.7.15

UN DIUMENGE A LA RAMBLA DE MAR



Ha canviat tant el port!

                     Avui s'assembla
a un decorat polit, ja no fa l'aigua
aquella sentor antiga de quitrà
ni hi dibuixen miratges irisats
els greixos que eren rastre de vaixells
                                 de tot el món.

Els mariners garlaven
i Rambla amunt cercaven un consol,
aquest consol estrany 
                que els homes troben
entre les cames d'un amor anònim.

Hi havia un retratista
                              i els retrats
anaven emmarcats amb cors i flors.
                          Les golondrines
oferien viatges a l'abast,
un home vell amb un acordió
alegrava el trajecte imprevisible
vers aquell rompeoles 
                             on els crancs
lligats en una canya, eren joguines
per als infants d'una època perduda.

M'agafava molt fort d'aquella mà
segura i aspre del meu pare jove,
quan el diumenge, 
                  sempre massa breu,
em mostrava una vida més amable
vora els norais del moll. 
                            I jo sabia
que si per una relliscada queia
al mar, ell me'n trauria de seguida,
nedant amb un estil rudimentari
après a la riera del seu poble.

                         No enyoro tant
aquell passat ni la infantesa antiga
com el sentiment viu de ser immortal
i de tenir al davant un munt de vida
per esmerçar com em semblés millor,
o aquell misteri del futur incert
esperonat per somnis i rondalles.

M'agrada aquest port vell i desvagat,
el pont i els magatzems amb galindaines,
la llum del sol que esquinça l'aigua quieta
i els viatgers de tot el món que passen
i es retraten i riuen i fan gresca.

Al capdavall, tot és tan sols present
i algú recordarà aquest decorat
d'aquí molts anys, amb la mateixa estranya
tendresa amb què jo penso en el passat.

 
Imatges i paraules, poemes inèdits (2015)

4 comentaris:

Miquel ha dit...

Creo que el final es conmovedor...

"Al capdavall, tot és tan sols present
i algú recordarà aquest decorat
d'aquí molts anys, amb la mateixa estranya
tendresa amb què jo penso en el passat."

Y será así. Sin ningún tipo de dudas.

Salut

Júlia ha dit...

Todo se repite y nada es igual, Miquel.

Ramon ha dit...

Un poema que m'ha emocionat. Els teus records són els meus records i la visió sobre el present també és coincident.
Molts van ser els diumenges d'anar a "veure els barcos" al port de la mà del pare i semblants les sensacions sentides.
De les imatges que reculls la que més he agraït perquè no hi pensava feia anys és la dels crancs lligats amb una canya que alguna vegada havia portat ben content al meu costat. Les altres seguien i segueixen ben fresques a la memòria: des de l'aigua greixosa i fosca fins a l'home de l'acordió de les golondrines.
Gràcies Júlia pel bon moment que he viscut llegint aquest preciós poema teu.

Júlia ha dit...

Gràcies a tu, Ramon, m'alegro que t'hagi agradat!!!

Sobre els crancs recordo una vegada que vaig fer una gran rebequeria, al final em van comprar el cranc i aleshores el vaig trepitjar sense voler i me'l vaig carregar, he, he.