PEIXATERIA

M’enamora el taulell del peixater

quan tot just ha escampat damunt del gel

Irisat, el mostrari evocador

de mars i pescadors i antigues barques

i xarxes, salabrets i volantins

i aquells fanals encesos

                            I la lluna

que esquitxa les onades de clarors

picant l’ullet a les sirenes joves.

Peixos difunts, ofrenes argentades,

encara algun escamarlant belluga

les seves potes, inquietants, precises,

i les closques de musclos i cloïsses

intenten recobrar la seva vida

                                    tan breu,

sota la llum dels fluorescents.

Un ram de julivert, ofrena tèbia,

agombola la imatge, ingènua i tendra,

d’un sant ben disposat al sacrifici.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

MENTRE PLANXO

MENTRE PLANXO

M’agrada obrir la post

i fer lliscar

l’escalfor de la planxa per la roba

mentre escolto una música triada

entre velles cançons de joventut

o miro alguna història inversemblant

a la televisió de cada dia.

Però  rebutjo

aquesta xerrameca baladrera

de gent molt ben peixada i mercenària

que rebla el clau de tantes corrupteles

i viu de remenar l’olla del brou

amb suposada i greu seriositat.

M’endormisca el seu to de mestretites.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

DIVENDRES VESPRE, AL BARRI

Fotografia manllevada aquí

Avui, en aquest barri, les andròmines
poden deixar-se a cada portalada
i els diligents treballadors nocturns
d’aquí una estona, se’ls emportaran
qui sap on, car tot es torna nosa
quan els anys i els nous corcs hi fan estada.

Prestatges despintats i taules coixes,
cadires de reixeta foradada,
matalassos tacats per tants pecats,
estranys objectes, rampoines inútils,
portes que van tancar somnis i amors,
calaixeres on viuen escarabats
i quadres sense firma, de paisatges
que algun dia van fer somniar en fugides
vers neus eternes o topants exòtics
als humils estadants d’aquestes cases.

Els focs de Sant Joan d’uns altres temps
eren molts més pietosos i assenyats
i més poètics, diguin el que diguin.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

CINEMA AL VESPRE

Fotografia: manllevada aquí

Cerquem cinema on la foscor pietosa

ens deixi oblidar vides molt properes

I fins i tot les nostres.

                                 Desaprendre

i viatjar als indrets desconeguts

i a les penes dels altres

                               i a afliccions

teixides amb els fils de les mentides

que ensarronen les nostres veritats

sempre imprecises, febles,

                                   estantisses.

A fora plou, de forma inesperada.

Júlia Costa, poemes inèdits,2015

AVIS AL PARC

Juguen al parc els nens que surten de l’escola.

Els avis amb els fills treballadors

els portem berenars i acomboiem

amb un temor congriat a còpia d’anys

i d’experiència irracional i greu.

Hauria ben mirat de ser al contrari,

i tornar-nos uns vells irresponsables

i esbojarrats i juganers i orats.

Però som innocents espantaocells

volent foragitar estornells i corbs

i qualsevol missatge de malura

que amenaci el sembrat de casa nostra

Veiem tan sols els nostres i la resta

s’esvaeixen de forma imperceptible

als gronxadors que enlairen les rialles

vers un cel sense penes ni malícia.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

TARDA

TARDA

Tornen a obrir les portes de l’escola.

Els saltamarges cerquen el botí.

Alguns avis més vells i més xarucs

es reuneixen al seu centre de dia

on infermeres esforçades volen

obrir finestres al seu món hermètic.

La tarda, lenta, ajusta el respirall

i els porticons oberts a l’existència

excessiva.

                           És hora de murmuris

i d’estones que es mouen a pas lent.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015