25.3.15

LA TRAGÈDIA ÉS NOTÍCIA

Fa més de deu anys, amb motiu de l'atemptat de Madrid, vaig escriure aquest poema. Veure i sentir com es tracten les desgràcies (les que ens toquen de prop), fa molta angúnia, he hagut de tancar teles i ràdios i fins i tot em sembla copsar que els mateixos periodistes que han de fer el que els manen, -no està el mercat laboral com per plantar cara als amos- tenen una mena de mala consciència, encara bo. El mateix pel que fa als inevitables totòlegs tertulians de sempre.

Com en aquella ocasió s'atura gairebé tot, llevat dels esports i la publicitat, intocables ni que s'acabi el món. Potser ha de ser així, tot és espectacle i això no és nou, va lligat al tarannà humà. Avui hi ha qui es queixa dels disbarats que es poden trobar a la xarxa sobre els catalans o els alemanys, fa anys se'n podien llegir sobre els madrilenys i amb motiu de l'atemptat a les Torres Bessones, sobre els americans. Potser encara és pitjor la indiferència que provoquen tants morts quotidians que no coneixem. Si cregués en Déu diria allò tan vell de què ell ens perdoni...

Fem una pausa, per anar a publicitat
(11-3-2004)


La televisió parla de desgràcies i penes
de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.
Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda
i el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera
i una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,
els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.
La violència arrossega els infants i les cases
i dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva
i un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora
i tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet
i els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures
i s’apaga el cinema i el teatre i el ball

fins i tot aleshores les pauses dels anuncis
entonen un rosari de greus frivolitats
i obren el seu mercat de productes inútils
sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat, del món i de la vida,
sempre roman obert, proper i acolorit
al racó de la llar on plorem infortunis
i apedacem amb cura un mitjó foradat.

Júlia Costa

1 comentari:

Miquel ha dit...

Tens raó, molta raó...