26.2.15

EL VELL TEATRE




Recupero un poema que té molts anys.



El vell teatre, taques d'humitat
a les parets, i butaques arnades.

Els vestits dels actors
descolorits pels anys
apedaçats i vells
arrenquen de  dins nostre un gest de ràbia
i fins i tot un fàstic amagat
i també un bri d'enyorament inútil.

La dama jove és ja una vella dama
plegada per les pluges, geperuda,
i que ensenya la cama amb gest obscè
a l'actor que recolza la impotència
en un floret ple de rovell antic.

Els acomodadors, amb les llanternes,
vigilen passadissos, teranyines,
i racons ignorats.

Ho fan perquè ningú no xiuli ni esvaloti.

No ho farem pas.
Hem entrat a fer de claca.

Júlia Costa, poemes inèdits (1968)

2 comentaris:

Miquel ha dit...

Amb sentiment...M´agrada.

Xelo IProu ha dit...

bonic retrat d'aquest teatre que pot ser de qualsevol dels que tenim un cert recorregut