El matí rep xerroles mortes al cau del meu televisor.
Ineluctables
conseqüències de fets remots, passen factura,
i els insolvents i
els endeutats i els grans morosos que remuguen
furten el temps
dels inactius i avorriment al desvagat.
Els morts són
morts, plou a ciutat.
Novells acòlits
s’embarbollen, amollen metges bons consells:
Ni cigarretes ni
aiguardent ni cap excés de marranxó
i caminar de forma
atlètica i nedar en aigües ben clorades,
beure molta aigua i
eutrapèlia a tort i a dret, tot moderat.
Els morts són
morts, plou a ciutat.
Clams insistents
de bordissalla, telèfons nous, estris i enginys,
reclams tossuts de
nous farratges, flascons de nyepa perfumada.
Amollo dogmes
caducats i d’altres nous se m’arreceren
a les butxaques
del gavany que tantes arnes han ratat.
Els morts són
morts, plou a ciutat.
Tendres misteris
telemàtics urpegen vida a l’infinit.
A la contrada
assolellada reclamen ombres els albins.
Targes de crèdit
s’amunteguen entre la pell del cocodril.
Són temps molt
bons per al belitre i el bordeller ben preparat.
Els morts són
morts, plou a ciutat.
Fa capcinades el
pirata al seu vaixell convencional.
La competència
l’aclapara, la combustió dels bons costums
ha fet inútils
vells oficis, el seu mestratge irrellevant
desconeix grans
tecnologies. És un romàntic abrandat.
Els morts són
morts, plou a ciutat.
L’antiga dàrsena
ensopida acull una ombra d’esparrall.
Grups de turistes
s’amunteguen per retratar algun corb marí
i una capella
noucentista, un gratacels innovador,
una codina
pintoresca i un núvol esfilagarsat.
Els morts són
morts, plou a ciutat.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2013)
