SENSE CONTRACTE (poema inèdit)

SENSE CONTRACTE

He vist bastaixos de terres llunyanes
pujant a pes bombones de butà,
al cinquè pis d’una rònega escala
on una àvia oblidada per la història
s’escalfa amb una antiga i rovellada estufa
que fa un tuf entranyable ja perdut
pels viaranys arnats del temps malmès.

Generosa, li amolla una propina,
calderilla daurada d’un present
que encara no és capaç de transformar
en les pessetes d’un ahir esvaït.

Algú espera, amb impacient neguit,
el momento en el qual mori la vella
i el pis es pugui rehabilitar
com molts altres d’aquesta antiga escala
on malgrat elements de modernisme
i una certa patxoca en els forjats
dels balconets, oberts a l’esperança,
ni tan sols és possible d’instal•lar-hi
un ascensor de dimensions petites
que segur que faria pujar els preus
avui més moderats que fa alguns anys
quan tot valia més del que valia.

Ah, prou van intentar foragitar
els llogaters tossuts, però aquesta dona
i un parell de famílies resistents
van entomar valentes aquell setge
i no es van rendir mai,
als diners, a amenaces ni promeses.

El bastaix potser encara no coneix
els seus drets laborals i sindicals,
no hi ha ningú esforçat que el representi
a les taules de les negociacions.

Hi ha un món civilitzat i un altre de feréstec
que sembla que a ningú li faci peça
i fins i tot en temps de vaques magres
i de planys i de crits i de pancartes
hi ha qui pacient carrega una bombona
i puja a peu seixant-nou graons
amb l’orgull de saber que té una feina
ni que sigui galdosa. Així és el món.

Júlia Costa, poemes inèdits.