(CONTINUACIÓ)
Glòria: Marta, no
cridis, que la gent fa la migdiada.
Marta: Si no crido,
Nuri. Al Manel li agradava, sentir-me cantar, i al llop amo també, i que
ballés, jo ballava molt bé. Amb l’home que em feia de pare anàvem pels camins,
cantant, ballant, demanant almoina, aleshores em semblava horrible, aquella
vida. I ara, qui la pogués haver... Jo era jove i ballava i l’amo em va dir què
volia i jo vaig dir que feina i feina ens va donar.
Glòria: No sóc la
Nuri, jo. La Nuri et va venir a veure ahir. Sóc la Glòria.
Marta: La Glòria? La
Nuri? A la Nuri sempre li va agradar el Manel, fins i tot es va casar amb un
home que hi retirava. És bona noia, la Nuri, sempre em ve a veure, de vegades
porta el seu nét, ha fet una bona vida. La Maria Rosa va matar el seu home, oi,
Nuri?
Glòria: Què dius,
Marta? No diguis bestieses.
Marta: A tots els
homes els hauríem de matar, a gairebé tots. Saps, sempre han fet igual, a
Barcelona, quan ha vingut una festassa han fet marxar els pobres o els han
amagat. Sempre. Havíem de demanar pels pobles per això, perquè ens van fer fora
de la ciutat, hi havia una cosa que celebraven, no ho sé, una fira, jocs de
pilota, no me’n recordo. Va venir el rei... no volien que es veiessin els
pobres, ni els afamats, ni les bagasses, ni els gitanos que aleshores anaven
amb carros i acampaven a la vora dels rius.
Glòria: Parles de les
Olimpíades? Ah, quin ambient, a Barcelona, com me’n recordo... Però no, no pots
parlar d’això, fa massa poc temps. No sé de què em parles, Marta.
Marta: Per això i per
moltes coses més al Manel li agradava la muntanya, el fred, la solitud. Però a
mi em va acabar per aclaparar, aquell silenci, sobretot quan se’m van morir els
dos nens i ja no en vaig tenir cap més. No li vaig dir mai que m’avorria, tenia
un deute molt gros amb ell, és clar. Però ja no era com abans, no, ja no. Ens
fèiem grans i ell gairebé no parlava. Deia que no feia falta, que ja no ens
calia parlar, que ens sabíem els pensaments. I jo sí, que sabia els seus, però
em sembla que ell no sabia els meus, no, no, no. No va saber mai que jo
somniava amb el llop pelut. Però sí, la Maria Rosa va matar el seu home i el
meu home va matar... no, no t’ho diré, que ja ho saps Nuri, ja saps que ho va
fer perquè era bo, un bon home. I fort, m’abraçava, semblava que se’m volgués
menjar, a vegades em feia por i tot però el vaig estimar molt... Va matar un
llop, molts llops.
Glòria: No t’empesquis
coses, Marta, segur que el teu home era molt bo, molt honrat, potser va haver
de matar algú al temps de la guerra, com tothom.
Marta: La guerra. La
guerra ens va anar bé, vam passar gent, amunt i avall, amunt i avall,
capellans, jueus, jueus, capellans. I més endavant, comunistes, del maquis,d’aquí,
d’allà, tots espantats, fugint dels llops. Vam fer diners i ens vam comprar una
caseta a França. A la muntanya. Però quan el meu home va morir em van agafar
ganes de tornar, deien que Barcelona havia canviat molt, vaig vendre la caseta,
vaig arreglar els papers, no sé com. Vaig escriure a la Nuri i la vaig trobar,
va ser com un miracle, ella em va ajudar, també vivia a Barcelona, aleshores. I
em vaig comprar un piset a la ciutat, allà no hi havia llops ni n’hi hauria mai. Tenia alguns diners, pocs,
però anava fent. I un dia una dona em va venir a veure a casa, de l’ajuntament,
li havien dit que jo era molt gran, que estava sola i em va recomanar venir
aquí... I la Nuri també. No pots estar
sola, Marta. Vaig caure un dia, a casa, sola, em vaig trencar una
costella..
Glòria: Sí, dona, sí,
totes estem igual. On s’està millor és a casa, però arriba un moment en el qual
es necessita ajuda...
Marta: Sí, era bo,
però quan li sortia el geni... Ell i jo havíem perdut la innocència, ens
l’havien fet perdre, la gent és dolenta.
Glòria: La gent també
som nosaltres, Marta. Tots som gent. Bona, dolenta, de vegades bona, de vegades
dolenta.
Marta: Una dona sola
no era res, abans.
Glòria: La covardia.
Jo em vaig espavilar, mira. Tenir feina, diners, és imprescindible per perdre
la por. Dona, pobra... tot s’ajunta.
(Entra Erén i la Maria Rosa darrere seu. La Maria Rosa porta un llibre a
la mà. Seuen)
Erén: Què, no fan la
migdiada?
Glòria: La Marta
s’havia adormit una estona però em sembla que l’he desvetllat. La Mila i la
Natàlia són al jardí. I aquesta colla, com sempre, mirant la televisió...
Erén: La televisió
distreu. Abans els vells, als pobles, es quedaven mirant l’infinit, el no res.
I, si feia fred, el foc.
Glòria: Fer-se vell
era dolent abans i és dolent ara. Ara som vells més tard, però tot arriba i
quan arriba és igual tot.
Erén: (cantusseja) La vejez, es la más dura de las dictaduras, la grave ceremonia de
clausura de lo que fue la juventud alguna vez...
Glòria: Ens podries
cantar alguna cosa més alegre, oi? Sí, una dictadura, no ho havia pensat mai,
la pitjor de totes, ningú no s’hi pot rebel·lar, no té sortida, ni final. Mira,
me’n vaig una estona al jardí, amb
aquelles dues. He pensat que faré un viatge, un llarg viatge. Quan pugui
parlar amb el meu nebot li diré que he decidit aprofitar el temps que em queda,
ara que encara vaig fent, sempre he volgut anar cap a la teva terra Erén,
Colòmbia, Argentina, Brasil, Xile, la Patagònia, aquelles cascades tan grans,
que fan arcs de Sant Martí...(dibuixa un
arc en l’aire) Em feia por pensar en
tantes hores d’avió, pel cor, que el tinc una mica feble. Tu no voldries venir
amb mi, Erén? Hi hauria d’anar amb algú, és clar... Fa anys vaig estar a punt d’anar-hi amb un
home, amb un amic, però es va morir. Tothom mor.
Erén: Jo, ni boja
penso tornar per allà, però li puc trobar algú, conec gent, si ho diu
seriosament, això, és clar... Vol que li miri?
Glòria: Sí, sí, mira
si em trobes una noia com tu, o més jove.
Erén: Si vol li miro
per internet preus, hotels, tot això...
Li faré un dossier i s’ho estudia amb temps, hi ha moltes ofertes, hi
pot anar després de l’estiu.
Glòria: Sí, sí, i
tant, m’he decidit, finalment. O ara o mai, serà el meu darrer viatge. Fa anys,
abans de venir aquí, en feia un cada any una mica llarg però després de
l’operació vaig tenir por, em vaig acovardir i el meu nebot em va aconsellar
tranquil·litat, el metge em va explicar que els avions no em convenien. Però
m’és igual, m’estimo més morir viatjant que aquí, en aquest forat de món. Maria
Rosa, vols venir, et convido?
MRosa: No, no, no
m’agraden, els viatges, la veritat. Ja no estic per viatges però tu encara ho
pots fer, és clar que ho has de fer.
Erén: Miri, vaig al
despatx, a mirar-li a l’ordinador, sí...
(Surt,
animada)
Glòria:De vegades
sembla una criatura, aquesta noia, i ja deu anar cap als cinquanta, no és cap
joveneta... Qui cada dia està pitjor és la Marta, pobreta, cada dia se li va
més l’olla, amb perdó. Ara mateix em deia
uns disbarats, i es queixava que tu no li vols explicar coses...
MRosa: Si em sembla
que ja ens ho hem explicat tot, fa tant de temps que compartim habitació.
Glòria: Em deia que
tu havies estat a la presó, que havies mort el teu marit, fa anys.
MRosa: No me’n creus
capaç?
Glòria: Dona, no ho
sé. Jo, quan el meu em feia el salt amb la Roser també hi vaig pensar, en
matar-los tots dos, en aquests moments el cap se t’escalfa.
MRosa: Jo em vaig casar
molt jove, molt enamorada.
Glòria: Sí, em vas
dir que es deia Andreu, com el meu home.
MRosa: Fa tants anys
de tot això, tot just es començaven a fer bones carreteres, el meu marit
treballava en una d’elles i van matar l’encarregat de les obres. Jo sabia del
cert que ell no podia haver estat, però van trobar el seu ganivet, havien discutit, hi havia problemes amb la feina.
Glòria: I el vas
matar?
MRosa: No, a ell no.
El van dur a la presó, lluny, a l’Àfrica, aleshores no era com ara, o potser
era ben bé com ara. Érem pobres, no teníem un bon advocat, i allà es va posar
malalt, lluny de mi, mal tractat... Es va morir. De pena. Hi havia un altre
home que m’anava al darrere i jo em trobava sola i em va anar agradant. Quan
ets jove, ja ho saps, allò de la pell, que deies l’altre dia. Sense home no ets
res. Al final, vídua, li vaig dir que sí, estava obsessionat amb mi. Jo era
bonica, aleshores. Vaja, em sembla que ho era, els homes em miraven, aquell
m’espiava quan rentava al riu i tot, les dones anàvem a rentar la roba dels
treballadors.
Glòria: Els homes
d’aleshores tenien la dèria d’anar a espiar les bugaderes, sí, era un costum
ben pocasolta. Ara com que les noies ja van mig nues pel carrer no els cal fer
tant el carallot.
MRosa: Doncs la nit
de nuvis, abans no passés res, ja m’entens, que aleshores no era com ara i no
hi havia relació si no es passava per l’església, que així anava tot, la gent estava
com enderiada amb el sexe, potser més que ara, reprimida.
Glòria: Noia, em tens
ben intrigada.
MRosa: Li vaig fer
confessar tot i em va dir que sí, que ell havia mort l’encarregat i havia fet
que culpessin l’Andreu i que havia esperat, esperat, tot per tenir-me... Se’m
va ennuvolar la vista i amb un ganivet que hi havia a la taula, encara amb les
restes del dinar de bodes per recollir... El vaig matar, sí. I vaig anar a la
presó, però tothom em va entendre i no em va sortir una condemna molt llarga,
jo els feia llàstima, i el meu home, el primer, amb qui la justícia havia comès
una errada, també els feia llàstima. No sé com va anar, però em van sortir deu
anys i en vaig fer cinc, perquè era treballadora i obedient, allà dins. Només
volia sortir, sortir, no volia que em passés com li havia passat a l’Andreu,
que es va decandir. Les monges em van
ensenyar una mica més de lletra, i a cosir, i em van buscar una feina després,
que no ho feien amb tothom, això. Mira, encara els estic agraïda.
Glòria: M’has deixat
de pedra, Maria Rosa. No sé què dir-te. Però vaja, jo t’apreciaré igual, per mi
ets la mateixa...
MRosa: Vaig fer de
modista, aleshores, i em vaig defensar per anar vivint. Vaig conèixer alguns
homes, m’anaven al darrere, però creia que els havia de dir la veritat i no
gosava, així que no em vaig tornar a casar. Com que no tinc ningú, quan vaig
veure que em feia gran de pressa vaig mirar d’entrar a una residència i vaig
venir a parar aquí. Aleshores no hi havia l’Erén, i una altra noia, l’Amaranta,
es veu que va tafanejar la paperassa i es va assabentar de tot això, em tenia
por... Amb la Marta vam arribar pràcticament juntes i per sort ens van posar a
la mateixa habitació. Sempre ens hem avingut molt, fins ara.
Glòria: T’asseguro
que a mi no em fas cap por, Maria Rosa.
MRosa: El pitjor és
que de vegades em penedeixo d’aquella mort, però no pas pel fet d’haver-lo mort
sinó perquè aquell home m’agradava, em cremava en el seu foc i no va arribar a
ser meu ni res, qui sap, potser hauríem viscut bé, al capdavall, sense parlar
dels morts, fent veure que no sabíem res, que no havia passat res. Voler
conèixer la veritat és dolent. Del primer gairebé no me’n recordo, pobret, però
del segon... Hauria tingut fills, amb
ell, ho hauríem oblidat tot... Ho va fer per amor, com jo mateixa, que el vaig
matar per amor, per venjança, per por. És com si el tingués clavat a dins, com
si també s’hagués venjat de mi fent que no fos capaç d’estimar ningú més. No sé
perquè t’explico això, Glòria. No em fa res admetre que vaig ser a la presó, no
em faria res haver-lo mort si després no me n’hagués penedit d’aquesta manera,
sense penedir-me’n, m’entens? (s’eixuga
els ulls, plora). Bé, ja ha passat tot, han passat els anys i com que no
crec que hi hagi ni cel ni infern no em trobaré ni l’un ni l’altre enlloc, quan
mori.
Entra
Erén, amb uns papers a la mà, contenta.
Erén: Eh, ¿qué les pasa a mis viejitas? Maria
Rosa, si está llorando, venga, venga (l’abraça).
MRosa: Res, coses de
velles.
Erén: Miri, miri
Glòria. Aquí, llista d’hotels, ofertes de vols, informació sobre Xile,
Argentina, Colòmbia... Brasil. Ai, ja m’agradaria anar-hi, però vaig jurar que
no hi tornaria, allà. A cap lloc d’Amèrica. Mai. Una promesa és una promesa. Vamos un ratito al jardín y lo miramos?
Glòria: Sí, sí,
necessito que em toqui l’aire una mica, sortim, sortim... Maria Rosa, no et
preocupis, no sé de què ens hem de preocupar ja, de res, de res. Tot ha passat,
només el present existeix.
(La
Maria Rosa es queda sola, comença a fullejar el llibre que ha portat, llegeix
en veu alta):
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui.
Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l'enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l'escandall encalci les estrelles!
MRosa: (parlant per a ella mateixa) Ai, no
l’acabo d’entendre, però com m’agrada aquest poema. Que la nafra no es tanqui,
quan es tanquen les nafres tot és mort, encara sort que aquí tenen una petita
biblioteca. Diu l’Erén que gairebé ningú no agafa cap llibre mai, només jo de
tant en tant i la Mila. A la Marta li costa llegir, jo tampoc no en sabia fins
que vaig ser a la presó. Allà me’n van ensenyar i també em deixaven llibres per
llegir, llibres de missa, és clar, i de vides de sants i amb poemes d’en
Verdaguer, de frares i monges sants. Però vaig tenir sort, hi havia una monja
molt amable, molt intel·ligent, la van matar amb quatre més quan la guerra,
pobra Germana Magdalena, que no havia fet mal a ningú. Jo crec que estava una
mica enamoriscada de mi, al capdavall les monges també eren unes víctimes
d’aquells anys, d’aquella manera de pensar... En canvi aquella altra, la
Germana Pau,
era ben diferent, la típica dona que s’ha fet monja a causa d’algun refús,
d’algun desengany amorós... Una amargada. Fa tants anys, de la presó. Amb la
Marta, com que vam arribar plegades, ens vam fer molt amigues, van veure que
érem més o menys de la mateixa comarca i ens vam explicar les misèries, encara
que ella no se’n recordi, ja. Jo li llegia en veu alta poesies, novel·les
romàntiques, ja érem una mica velles però no tant com ara i encara sortíem pel
poble a fer un volt i anàvem a alguna excursió, a alguna visita cultural. Però
ara ha canviat molt, ella ja no és res més que una ombra. I jo vaig pel mateix
camí.
(entra la Mila, alterada, empenyent amb
dificultat les rodes de la seva cadira ella mateixa)
Mila: On
és l’Éren? I la Glòria?
MRosa:
També han anat al jardí, em pensava que estaven amb vosaltres.
Mila: Com
que la Natàlia semblava tan servicial amb mi li he demanat que sortíssim de la
residència, ja saps que la porta és oberta sempre perquè mai no s’ha escapat
ningú... Tot anava bé, hem caminat una estona pel costat de la carretera i, de
sobte, ella ha arrencat a córrer, a córrer, i jo no l’he pogut encalçar... Oh,
ho sento tant, ha estat culpa meva, volia sortir una mica a fora.
MRosa:
Però, com se t’ha acudit? No li podies demanar a alguna de les noies, a mi
mateixa?
Mila: La
Natàlia semblava estar millor, m’ha explicat coses de la seva família,
raonava!!!
MRosa:
Vaig a cridar l’Erén, de moment no hauríem de dir res a ningú, potser torna i
tot s’arregla sol... (surt, de pressa)
Mila: (amoïnada) Segur que la troben, no tinc
por per ella, tinc por per la gent de la casa, per les treballadores... Aquestes
coses surten al diari, dona d’una
residència perduda qui sap on, no vigilaven prou... Sempre es busquen
culpes, responsabilitats, caps de turc. Amb el poc personal que hi ha i la bona
fe que tenen, de no tancar la porta de fora, encara se les carregaran. Abans,
quan passaven més cotxes ho feien, per por del trànsit però ara ja fa temps que
deixen que els residents entrin i surtin lliurement, no hi ha perill. On deu
haver anat la Natàlia? Oh, i abans d’arrencar a córrer m’ha donat una empenta a
la cadira que de poc no em fa caure, es veu que ho tenia pensat, això
d’escapar-se. El fill ja ens va explicar que se li havia escapat un parell de
vegades... (Mira per la finestra)
Entren Glòria, Maria Rosa i Erén
Erén:
Senyora Mila, buena la ha hecho. Pensaba que
usted tenía más cabecita. Sortiré amb un cotxe, no pot haver anat molt
lluny, tampoc. No hi amagatalls, per aquí. En tot cas potser ha arribat al
poble, en quina direcció ha anat?
Mila: Cap
a Forcadell, carretera avall, però corria com una esperitada.
Erén: No
diguin res a ningú, si les criden per sopar i algú pregunta els responen que
m’han fet uns encàrrecs i he sortit a comprar quatre coses, una excusa, i que
la Natàlia venia amb mi. Telefonaré al fill, potser ell sap on acostuma a anar
quan fa aquesta mena de coses...
Mila: Sí,
sí, ves, ves, quan més triguis més lluny serà...
Erén: Au,
no pateixin, no se’m posin nervioses que no arreglem res.
(Surt)
Glòria: (a la Mila) No t’amoïnis, dona, on vols
que vaig? Algú se l’ensopegarà i la portarà cap aquí, s’imaginarà que és de la
residència.
(Entra la Marta, les mira a totes i seu en un
sofà, uns segons de silenci)
Marta:
Quin silenci!!! Ha passat un àngel!!!
MRosa: La
Natàlia s’ha escapat, estem amoïnades.
Marta: La
Natàlia? Qui és, la Natàlia? No la conec...
MRosa:
Aquella senyora que va arribar fa uns dies, que no té el cap clar.
Marta: La
mama de la Mila, sí... Sempre va amb el cotxet de la nena, de la Rita.
MRosa:
Déu meu senyor!!! Cada dia pitjor, pobra Marta!!!
Marta: El
cotxet és aquí, ha deixat la nena aquí (mirant
la Mila).
Mila:
Marta, jo no sóc cap nena, sóc la Mila, que no em coneixes?
(La Marta fa un posat estranyat, es queda
pensativa, en silenci, no sap qui és ni on és)
Glòria:
Aquí tot s’encomana, tot. He de fugir, de marxar, anar de viatge (comença a fullejar els prospectes de
viatges, les altres tres parlen entre elles, en veu baixa, intentant explicar a
la Marta qui són i el que ha passat).
Se sent la música dels avisos.
Altaveu, Veu de dona: Es fa saber a tots els
residents i residentes de Crepuscle Joiós que acaba d’arribar un dels equips
itinerants d’atenció preferent amb el doctor Rocarol, psiquiatra geriàtric, la
doctora Gaivé, d’estudis genètics, l’oftalmòloga senyora Cabaner i una
infermera podòloga. Tots aquells i aquelles que precisin dels seus serveis que
es dirigeixin a l’administració per complimentar la sol·licitud. Interessats i
interessades en el tema del projecte de llei de la mort a mida, es prega que
vinguin a passar consulta amb el psiquiatra.
Veu d’home: Se hace saber a todos los
residentes i residentas de Crepuscle Joiós que acaba de llegar uno de los
equipos itinera.ntes de atención preferent con el doctor Rocarol, psiquiatra
geriátrico, la doctora Gaivé, de estudios genéticos, la oftalmóloga senyora
Cabaner y una enfermera podóloga.Todos aquellos y aquellas que precisen de sus
servicios que se dirijan a administración para cumplimentar la solicitud.
Interesados e interesadas en el tema del proyecto de ley sobre muerte a la
medida, se ruega que vengan a pasar consulta con el psiquiatra.
MRosa: Hi
aniré, vull parlar amb el psiquiatra, per allò de l’informe sobre la demanda
d’una mort a mida, al menys fer una mica de soroll. També em vull fer repassar
la vista, per si un cas. Mila, tu no hi havies d’anar, també?
Mila: Sí,
sí, però ara no estic d’humor, em trobo molt alterada, encara els semblaria que
no estic bé del cap i em farien un informe negatiu. Ves, ves-hi tu, ja m’explicaràs
com està el tema... Ja tornaran. I si fa falta, per això de la vista, ja aniré
al poble.
MRosa:
Sí, tornaran, però no se sap quan. Aquests serveis itinerants cada dia es van
reduint, també. Bé, com vulguis, tranquil·litza’t, ja veuràs com tot
s’arregla.
(Surt de la sala)
Marta:
M’havia adormit, em sembla. Oi, Gloria?
Glòria:
Sí, devia ser això, deies coses una mica estranyes...
Marta: (es treu de la butxaca un aparell) A la
darrera visita la neuròloga itinerant em va dir que utilitzés aquest aparell,
hi ha jocs de memòria, problemes d’aritmètica, és molt divertit... Em va dir
que anava molt bé per mantenir el cap clar, que ja començava a tenir algun
problema. Sí, em sembla que sí. De vegades no recordo res, no sé què he fet
abans ni què he de fer després. I si em passa com a la Laura, que va acabar que
no sabia ni caminar, ni parlar? Cargoladeta allà al llit, tot va anar tan de
pressa, va arribar aquí que encara anava fent, deia bestieses però menjava
sola, passejava... I en quatre dies...
Glòria:
No t’hi enfundis, no millorarem, aquest de la vida és un camí sense retorn.
Mila:
Sense retorn, quan es deixa un indret val més no tornar-hi.
Marta: No
sé què vols dir, tu saps més que no pas jo, jo no vaig estudiar, tot just sé
una mica de lletra, la Maria Rosa em llegia novel·les i versos però ara ja no
ho fa, ja no m’explica res, no en sé el motiu, em sap greu.
Glòria: I
aquí encara empitjorem, no veus com acaba tothom? La decadència s’encomana, per
això jo vull marxar d’aquí, fer un viatge.
Marta: A
mi no m’agraden els viatges, en vaig fer un de molt llarg, a peu, de joveneta.
I després un encara molt més llarg, per les muntanyes, vaig anar a França i
França és com Espanya, com Catalunya. Tot és igual. Gent, camps, muntanyes,
cases, vells, criatures, jovent. Negres, blancs, xinesos, jueus, moros,
cristians, gitanos i catalans, tots fem el mateix, Glòria. Per què, ets la
Glòria, oi? Oi que t’he dit el nom bé?
Glòria:
Sí, dona, sí.
Mila: I
jo la Mila, te’n recordes?
Marta: El
meu home va matar el llop i de vegades, anys després, vaig pensar que potser
m’hauria anat millor quedant-me amb l’amo, qui sap, qui ho pot saber... No crec
que fos tan dolent com semblava, de vegades era bo i em portava regals, de les
fires, unes arracades amb pedretes vermelles que vaig llençar per la muntanya,
per un estimball, ara em sap greu (es
toca les orelles). Mai més no he portat arracades, ja.
Glòria:
Plànyer el que no va ser és absurd, Marta. Vas fer el que havies de fer i quan
ho havies de fer, no tinguis dubtes. A més, no serveix de res pensar en el que
hauria pogut ser. Al capdavall només tenim un destí, poques coses podem
decidir, però jo encara puc decidir alguna cosa. Un viatge. Morir als Andes, a
la Patagònia... Com deu ser, tot allò? (fa
com si parlés amb la Marta però ho fa per a ella mateixa, la Marta l’escolta
embadalida).
La Mila s’ha acostat a la finestra i està
absent, mirant a fora.
Glòria:
Un meu germà se’n va anar a Amèrica, fa molts anys. Aleshores molta gent
emigrava, durant un temps ens enviava cartes de l’Argentina, amb noms de pobles
on anava a treballar que a mi em sonaven a cançó exòtica, Huinca Renancó,
General Levalle, Rosario, Buenos Aires, els tangos... Amb l’Andreu havíem
ballat molts tangos, es van posar molt de moda i fins i tot per la festa major
en tocaven i venien uns músics de Girona, una orquestra, amb un cantant molt
ben plantat que es deia... Eudaldo Legard. Bé, potser no es deia així, Legard
té les mateixes lletres que Gardel, era com una mena d’homenatge. Amb allò del
tango et podies arrambar una mica més al promès, com amb les americanes, que
eren un altre ball, el de fer petons... he, he.
Marta: El
teu germanet. Que bé, tenir germanets. Jo no en vaig tenir cap. I els nens se’m
van morir del tifus, ara es curarien però aleshores se’m van morir, el Maneló i
en Martí. El meu home es va arriscar i va anar a cercar un metge, lluny, però res...
Si haguéssim viscut a ciutat potser s’haurien curat, però fins que no va venir
el metge... ja era tard, molt tard.
Glòria:
El meu germà ens escrivia, de tant en tant, però a la llarga ens vam perdre la
petja. No sé si és mort o si es viu. Si vaig a l’Argentina el buscaré, tinc la
darrera adreça, aquí, mira (es treu una
carta rebregada de la butxaca, la mostra a la Marta que no li fa cas). És
de fa més de cinquanta anys, ja deu ser mort, però va tenir fills, segur... Els
tangos, que bonics són, els tangos.
Marta: (canta)
Quina bella sort/ de tenir germana/ joveneta
que és/ i entenimentada/ joveneta que és/ en finar la mare/ es vesteix de dol/
i regeix la casa, larà, i regeix la casa...
Mila: Com
m’agrada, quan cantes, Marta! No sé d’on treus aquestes cançons!!!
Glòria: (mentre va manipulant el telèfon, escoltant,
marcant números de forma compulsiva) La meva germana petita també es va
morir. Jo l’estimava però em va fer molt de mal, potser no podia fer una altra
cosa. Em queda el seu fill, en Jordi, però no sé què passa, potser té espatllat
el telèfon, potser el meu no va bé, provaré amb el fix, a la cabina del vestíbul.
Després de sopar ho faré, ara no és a casa... Trucaré a algun dels seus fills,
a veure si tinc el número enregistrat.
Marta: (assenyalant el telèfon de la Glòria) Tu
també tens maquineta de la memòria? Va molt bé, mira, veus, ara faré sumes (comença a manipular la maquineta), tres
i dos cinc, i cinc deu, i set, disset, menys deu, set, multiplicat per dos,
catorze... Del poc que he pogut aprendre sempre m’han agradat més els números,
l’aritmètica, que no pas la lletra, tot i que m’agradava quan la Maria Rosa em
llegia contes, versos. En Manel venia amb diners i em deia que els comptés jo,
que els guardés jo, els amagàvem en un lloc segur, i vam poder comprar la
caseta, i aleshores ja els portàvem al banc, com s’ha de fer. Tant de treballar
per tants pocs diners, després la vaig vendre, però me la van pagar justet,
eren mals temps i jo volia tornar a Barcelona, on havia viscut de petita i ho
vaig aconseguir. El meu piset d’Horta, ara el tinc hipotecat, em passen uns
diners cada mes i amb això també pago una part de la residència, tot i que és
pública s’ha de pagar una miqueta, segons els diners que tens, oi Glòria.
Glòria: (sense deixar el telèfon) Sí, sí, és
clar, un tant per cent. Jo també el pago però comparat amb el que cobren les
privades...
Marta: (amb la maquineta) Això és molt distret,
surt un dibuix i has d’endevinar el tros que falta, el pots triar entre tres
que surten després, veus, a aquesta casa li falta la xemeneia, a aquesta cara
li falta una orella, a aquest nen... no sé què li falta, no ho sé, no ho
entenc.
Glòria: A
mi em van dir també si volia una maquineta d’aquestes però vaig dir que no, de
moment, quina bestiesa, estar teclejant com el jovent, sense parar.
Marta: Va
bé per la memòria, Maria Rosa.
Glòria:
Ja es veu. Sóc la Glòria, jo, la Glòria.
Mila: Jo
tampoc no en vaig voler, de moment, però potser en demanaré una, no sé si la
sabré fer funcionar. Glòria, tens el telèfon de l’Erén, el número del mòbil? La
podríem trucar.
Glòria:
Val més que esperem una mica, encara l’atabalarem.
Entra la Maria Rosa, empipada.
La Glòria va mirant els prospectes i de tant
en tant telefona, sense sort.
La Marta juga amb la maquineta i de tant en
tant riu sola, en adonar-se que ho ha fet bé o que ha encertat.
MRosa:
Quina mena de metges són aquests!!! M’han fet respondre unes preguntes
absurdes, que em feia l’ordinador... Jo només havia de picar la resposta... quin dia de la setmana som, quants anys
tinc, quant de temps fa que sóc a la residència. Aquestes, encara... encara eren normaletes. Després et preguntava
coses més absurdes, està satisfeta amb la
seva vida? Sí, no, a mitges, no respon. Ha
pensat en alguna ocasió en suïcidar-se? Sí, no, a mitges, no respon. En cas afirmatiu, com havia pensat fer-ho:
arma blanca, arma de foc, asfíxia per suspensió, llançament des d’una alçada
convenient... Se sent valorada per la gent que coneix? (parents, amics,
treballadors del centre, tatxi allò que no convingui), molt, poc, una mica,
gens, no respon. Amb el psiquiatre gairebé no hi he parlat tot i que em deia de
tu i pel nom, com si ens coneguéssim de tota la vida, bé, com si jo fos una
criatura, Maria Rosa, vol formar part del programa pilot per a una mort a mida,
pel dret a reivindicar una eutanàsia activa? Ha mirat un informe sobre la meva
vida i s’ha quedat groc quan ha llegit allò de la presó i de la mort d’en
Marçal... M’ha dit que el meu perfil de pacient potser no respon ben bé a allò que
cerquen en aquest estudi, que en d’altres temps havia tingut comportaments
disruptius, una cosa així, una collonada. Disruptius, que deu voler dir, això?
Em temo que hauré de prendre jo la decisió quan calgui i no comptar amb
millores legislatives ni amb res de tot això!!! Ni amb els metges!!!
Mila: Ja
he fet bé de no anar-hi, doncs... no ha tornat, l’Erén?
MRosa:
No, no pateixis. Ja veuràs com és aquí a l’hora de sopar, tot i que sense ella
segur que ens endarrerim. Òndia, ja són més de les vuit!!! I aquesta colla com
sempre, mirant la televisió i dormint, dormint, dormint.
Glòria:
Me’n vaig a trucar des d’administració, pel fix, em temo que aquest telèfon no va
bé... Em sembla que després ja aniré cap al menjador.
(surt de la sala)
Marta: No
li va bé la maquineta. S’ha espatllat.
Mila:
MRosa, sisplau, ves fins a la tele i posa el volum una mica més alt, a veure si
a les notícies de la comarca diuen que han trobat alguna dona.
MRosa: Si
han trobat algú no ho diran fins més endavant, dona.
Mila: Tant
és, fes-ho, sisplau, a mi em costa, de moure’m, i no sé com es fa, amb aquests
comandaments.
(la Maria Rosa s’acosta al racó dels avis i
de sobre d’una tauleta agafa un comandament, canvia el canal, puja el volum i
comença un noticiari)
Veu del Locutor de la televisió: Els oferim
l’avanç informatiu local del vespre. El bon temps primaveral ens acompanyarà
encara durant una setmana, després vindran pluges que afectaran gairebé tota la
nostra comarca, a causa d’una borrasca que ens ve del nord d’Europa.
La festa del maig s’ha celebrat aquests dies
a Vilabubotes, amb un gran èxit. La ruta generada a causa de la novel·la
historica ‘El fantasma de la monja enterrada viva’, que s’esdevé a un antic
convent del poble, del qual tan sols en resta actualment una petita capella, ha
fet augmentar la demanda turística al municipi, sobre tot en caps de setmana.
Noies disfressades de monges de l’època acompanyen els visitants i els
llegeixen fragments de la novel·la. L’autor del llibre és el nostre company
d’informatius, el Marc Lladoner.
(pausa)
Hi ha una certa polèmica a Les Roselles a
causa del projecte per a convertir l’antic tram de carretera, que passava pel
poble, en un llarg passeig amb bancs, nous arbres i guinguetes de begudes i
entrepans. A tocar d’aquesta antiga carretera també hi ha previst
d’instal·lar-hi un gran supermercat xinès i un centre comercial nòrdic dedicat
al moble a mida d’un sol ús. El grup ecologista s’hi oposa i un dels arguments
és que a tocar del tram on es preveuen més serveis hi ha una residència d’avis
i la seva tranquil·litat es veuria alterada...
(Maria Rosa baixa el volum, empipada)
MRosa:
Has sentit? Aquest projecte s’ha de fer aquí, on som nosaltres!!! Un passeig! Marta,
un passeig i centres comercials!!! La vida altra vegada davant nostre!!!
Aquests ecologistes del dimoni es podrien ficar la llengua al cul o preguntar-nos
a nosaltres què volem!!!!
Marta: Un
passeig, on, el passeig?
Mila:
Pobra Marta! Tant que enyorava el soroll i ni se n’assabentarà, si continua
perdent facultats!!! Quina sort, botigues, gent, un passeig, criatures!!! Però
torna a posar el volum, a veure si diuen alguna cosa...
MRosa: Ja
has vist que no, de moment. Bé, ara pujo la tele altra vegada.
Locutora: Avui s’ha sabut que Jordi Ripollès,
antic diputat i que havia estat durant anys regidor de cultura a Barcelona, a
més d’haver tingut diferents càrrecs en empreses del ram de la filatura,
president de l’entitat Cultura Nostrada, pot està implicat en un important afer
de corrupció política i estafes diverses. Ripollès es troba desaparegut i s’ha
dictat una ordre de recerca per intentar detenir-lo, tot i que se sospita que
pot haver sortit del país amb diners, en una operació molt ben planificada...
Ripollès es conegut a la nostra comarca pel fet que durant anys va ser el
propietari de la fàbrica Filnet, que va donar feina a tanta gent, i on avui
està instal·lada una gran biblioteca comarcal i un centre d’assistència
primària.
MRosa:
Jordi Ripollès! No serà el nebot de la Glòria, aquest?
Mila: No
dona, deu ser una casualitat...
MRosa:
Ella sempre diu que és un home important i ric, conegut. Alguna vegada ens
havia ensenyat revistes on estava retratat al costat del President de la
Generalitat, de ministres i gent d’upa.
Mila: Fa
dies que l’està telefonant i ell no li respon, em fas malpensar.
MRosa tanca la televisió sobtadament.
MRosa: No
vull veure més notícies, el millor és no saber res del que passa, vinga, vinga,
iaios i iaies, que ja és l’hora de sopar, ja us podeu anar despertant.
S’escolta per l’altaveu la música dels
anuncis.
Veu de dona: Es comunica als nostres
residents i residentes que poden dirigir-se al menjador per a sopar, com és
habitual. Avui podreu degustar la nostra sopa de carbassó sense sal i filet de panga
arrebossat amb ou dietètic. Per postres fruita del temps o flam casolà. Bon
profit!
Es prega que les persones que precisen dietes
especials ocupin les taules vermelles, al costat dels qui mengen per sonda
nasal o triturats adients al seu estat. Gràcies per la col·laboració.
Veu d’home: Se comunica a nuestros residentes
y residentas que pueden dirigirse al comedor para cenar, como es habitual. Hoy
podréis degustar nuestra sopa de calabacín sin sal y filete de panga rebozado
con huevo dietético. De postres, fruta del tiempo o flan casero. Buen provecho!
Se ruega a las personas que precisen dietas
especiales ocupen las mesas rojas, al lado de aquellos que comen a través de
sonda nasal o triturados convenientes a su estado. Gracias por la colaboración.
(Per l’altaveu es torna a escoltar la
sintonia i una cançó entonada per un cor infantil, pot ser ‘volem pa amb oli’ o
qualsevol altra).
MRosa: A
sopar! A sopar!!!
S’escolta un clamor, el cor de vells, ‘a
sopar, a sopar’.
La Mila s’adelanta, nerviosa, i surt. La
Maria Rosa va cap a la porta i mira a la Marta:
MRosa:
Vinga, Marta, a sopar, apaga la maquineta d’una vegada.
Marta:
Acabo aquest problema. Escolta: Si una
oveja tiene cuatro patas ¿cuántas patas tienen diez ovejas? I si ve el
llop, Maria Rosa? Ets la Maria Rosa, oi que sí?
MRosa:
Clica quaranta potes, apaga la maquineta i vine amb mi, Martona.
La Marta obeeix, s’aixeca i segueix la Maria
Rosa. Tot s’enfosqueix.
(FINAL DEL SEGON ACTE. CONTINUARÀ)
