L'HOSTAL DE L'ESTACIÓ

Fotografia: Jordi Prieto (minube)

L’Hostal de l’Estació

Hi ha un hostal al costat de l’estació perduda,

sempre amb la porta oberta i la taula parada,

amb llits amb llençols blancs i on el foc de la llar

hi crema enyoraments i dolors i tragèdies.

Hi ha viatgers que arriben amb el goig de la vida

als ulls. Saben d’on vénen i allà on volen anar,

esperen el nou tren amb entusiasme jove,

somnien grans ciutats i països llunyans.

N’hi ha que han perdut el tren i neguitosos temen

que el proper no s’aturi a l’antiga estació.

Contemplen el paisatge des de la balconada

i esguarden l’horitzó amb un neguit estrany.

N’hi ha d’altres que ara es planyen d’un prematur viatge,

que van fer massa aviat en el tren més veloç.

No van saber gaudir dels paisatges efímers,

i avui cerquen la calma i engrunen els records.

I n’hi ha d’altres que vénen a l’hostal amb recança

doncs saben que a l’hostal s’acaba el seu camí,

Tenen dret a les cambres més grans i assolellades,

amb finestrals oberts al que ja no serà.

Tots s’apleguen sovint al voltant de la taula

i expliquen els viatges que van fer i que faran.

Àlbums plens de postals reposen a les lleixes

on pobles i ciutats mostren els seus encisos.

L’Hostal de l’Estació acull qui vol anar-hi,

ja sigui a esperar un tren, o a veure com se’n van

els trens de l’altra gent, atapeïts de somnis,

terra endins, vora mar, a llevant o a ponent.

De dins del tren estant, els viatgers que passen,

saluden als qui fan estada al vell hostal,

i el tren xiula quan marxa de l’estació perduda,

Abans d’entrar en el Túnel de la Inseguretat.

 Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)