8.2.12

CANÇÓ DE LA DONA DE FER FEINES





Sense papers, gairebé sense roba,
camí del cel, des d’uns boscos llunyans
va arribar un dia la dona menuda
que treu la pols al balcó del davant.

Té dos infants amb una àvia cansada
que en una vila perduda pel món
li escriuen cartes un cop per setmana
i que s’adormen dient el seu nom.

El seu marit fa molt temps que va perdre
pels llargs senders de la vida immigrant.
Diu que amb una altra ha tingut una filla,
I que a Almeria treballa en el camp.

Pel matí endreça tres cases. La tarda
la porta a un pis de senyors benestants,
on cuida una àvia que no té memòria,
mentre les hores es van engrunant.

En algun vespre de cap de setmana
es posa roba per anar a ballar,
uns talons alts i unes mitges de seda
i una daurada bosseta de mà.

I amb més amigues de la seva terra
passen la nit amb xicots esventats,
que potser tenen dues criatures
i un llunyà poble petit i oblidat.

De tant en tant telefona a la mare
a un locutori farcit d’estrangers,
els seus infants li reciten contalles
i ella els envia petons i diners.

Jo li dic sempre que no hi ha distàncies,
que avui el món és petit i proper,
que aviat podrà fer venir la família,
que aquí viuran algun dia molt bé.

Ella sospira i li surt l’esperança
als llavis prims dibuixats amb carmí,
i treu la pols i la sento que canta,
mentre al carrer s’abalteix el matí.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2009).




6 comentaris:

Miquel ha dit...

Y esto, es concepto...algo que agrada independientemente de la firma. Generós per la teva part, e indudablement profunt....salut

Mª Trinidad ha dit...

Meravellós poema, estimada Júlia molt humà i sensible, com ets tu, la meva felicitació és preciós se m'han saltat les llàgrimes, un petó i una abraçada i moltíssimes gràcies per compartir-lo, Gràcies.

Júlia ha dit...

Gràcies pels comentaris, Miquel i Maria Trinidad, m'alegro que us hagi agradat.

Montse ha dit...

Es real i preciós!

Imma Cauhé ha dit...

Què bé relates la vida d'aquests immigrants que tenim tant propers i llunyans a la vegada. He vist retratades a les dones que veig cada dia al voltant meu, jo no hauria sabut fer-lis un homenatge com el que els fas tu..

Júlia ha dit...

Gràcies, Montse i Imma, les dones de fer feines s'han de revindicar, ara al menys les hauran d'assegurar tot i que el tema no està, ni de bon tros, regulat com cal.