10.1.12

CANÇÓ DE LA CURTA ABSÈNCIA





Cançó de la curta absència


Quan el diumenge s'enfosqueix
i la tendresa m'esgarrapa
i tu no hi ets, i el temps s'escapa,
com el lliscar frisós d'un peix.

Quan el diumenge s'enfosqueix.

Quan el diumenge és un neguit
de gent il·lusa que somnia
en l'esperada flor d'un dia
que ompli les ànsies d'infinit.

Quan el diumenge és un neguit.

Quan el diumenge és massa llarg
i es fonen totes les clarors
i vora mil televisors
hi ha avorriment, i un gust amarg.

Quan el diumenge és massa llarg.

Quan el diumenge, a poc a poc,
engruna velles alegries,
i em sento a dins el pes dels dies
i que se'm torna cendra el foc.

Quan el diumenge, a poc a poc.

Quan tu no hi ets i tot és res,
i el vell rellotge, bategant,
s'emporta els anys i em vaig fent gran
i em deixa al cor un estrany pes.

Quan el diumenge s'enfosqueix.


Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

1 comentari:

Tot Barcelona ha dit...

"...tot és res,..." . Quizá la frase más metafísica que he escuchado desde hace tiempo. I todo es nada ... Tiene mucha miga...salut