La memòria, traïdora i imprecisa,
basteix rondalles als camins perduts
per on vam caminar de matinada
quan tot just un nou sol s’estavellava
en l’escuma de l’aigua, vora mar,
o al rierol perdut, o a la llacuna.
No saben qui serem ni qui vam ser
I al mirall del present, llac sense onades,
un rostre s’esvaeix i ni tan sols
sabem ben bé del cert si ens pertanyia.
Júlia Costa. Poesia inèdita (2011)
4 comentaris:
Júlia, ¿és una metàfora sobre la jornada de reflexió?
m´agrada ¡
Càndid, no hi havia pensat, però potser ha estat el subconscient...
Gràcies, Miquel!!!
Publica un comentari a l'entrada