Vam passar el nostre amor de contraban
per ombrívols indrets de les muntanyes
on les fonts amb ribets de dauradella
eren a punt de perdre els seus camins.
Recordes el dardaire pelegrí?
I el malèvol follet de pell colrada?
Ja fa tant temps de tot, ni tan sols sé
si va existir aquell vespre de disbauxa
a la taverna dels Amants Perduts.
Vam soterrar la nostra joventut
a l’afrau on les ànsies d’aventura
moren de fam, quan la tardor s’esmuny
entre el fred del novembre i les gebrades.
Recordes l’ombra de la fetillera?
O el gojat que cantava amb veu trencada
cançons d’un temps que mai no va ser el nostre?
La pols d’estels que queia a la clariana
conformava paraules oblidades:
Eternitat, tendresa, paradís...
No sé com vam tornar al carrer de casa
I vam recobrar el seny. No me’n recordo.
Recordo poques coses d’aquell temps
que mai no vam trobar en els calendaris.
Júlia Costa (poemes inèdits)
2 comentaris:
Demasiado rápido, demasiada velocidad le he dado a la vista. He parado y lo he vuelto a releer. Despacio, frenándome en las comas. Parándome en los puntos.
Ahora si. Me gusta. de verdad. Mucho
Al final, cuando uno piensa
que en realidad quisiera
no haberse conocido,
deduce que su vida y su destino
va ligada de manera
que uno quiere ser lo que no ha sido.
Tan siquiera
no quiere ser lo que es :
más de lo mismo.
"guerra interior" miquel
Publica un comentari a l'entrada