Espriu, el caló, i nosaltres, els blogaires i els bloganters

Ahir és va recordar la mort d'Espriu des de molts blogs, en aquest moment em sembla que el recompte va pels cent cinquanta. Es va parlar més del poeta que no pas del prosista, encara que debatre si era millor prosista que poeta era una conversa intel·lectual habitual en els meus temps juvenils, de la mateixa manera que encara es debat avui si Picasso era millor dibuixant que pintor. Espriu va utilitzar el caló en alguns dels seus textos. El caló català era freqüent en la parla popular de la seva infantesa,   posiblement va esdevenir una forma dialectal molt més viva del que avui puguem creure i pensar. El caló i el parlar xava van sofrir el bescantament de l'oficialitat normalitzadora, quan, de fet, en intentar recrear un llenguatge de carrer en català, resultaven imprescindibles per a donar verisme literari al tema, que no vol dir que reflectissin la realitat-real, doncs, com és sabut, la realitat sovint no és pas, ni de bon tros, versemblant.

En aquest fragment de la 'Conversió i mort d'en Quim Federal', narració que es va portar al teatre en diferents ocasions, es pot copsar l'imaginatiu ús d'aquestes formes:

-Això sí que és un sermó cristià. Si a una no li costés tant, deixaria escapar un rajolinet. I no et commou, herètic, fill d'un dimoni? Au, prepara't amb el sagristà, perquè quan arribi mossèn Apagallums ens executi el sagrat de la unió, amb una benedicció d'una gran eficàcia, així ho espero, pero ràpida i de deu rals, que l'empalmes i jo no hi vull despendre més enllà de mig crespó.

-Malvats, coaccioneu la consciència lliure, deixeu-me esterrejar en pau.

-Tanoca, amb ben poca cosa quedaries bé.

-De tot el meu record i del teu, Ventura, que no crec en res. Tu et vas mofar, en canvi, de la causa.

-Em tocaven i m'estovaven l'entranya, i em vaig salvar. Si ara prepares l'esbandida, també ho aconseguiràs, ho picaràs a temps.

-Ventura, ets el meu amic, però si m'empipes t'etzibaré a pastar fang.

-Encomana't a Déu, tanoca.

-Me'n faig l'estella, però no crec en res.

-Aquest home és poc espanyol. Fill, bon germà, penedeix-te.

-Geni i figura. No he vist ni mai no he filustrat cap filagarsa d'Andebel, com vols que hi cregui? Em mantinc ferm. Amb una condigna mesura de canguis, però ferm.

Fa algun temps, a causa d'una iniciativa molt reeixida del blog 'Saragatona' es va endegar un blog amb transformacions d'un text, a imitació dels Exercicis d'Estil de Queneau, cosa que potser no era original en el fons, però sí que ho va ser en la forma, arribant a aplegar dues-centes setanta-vuit transformacions d'estil divers i variadíssimes, en les quals s'incloïen innovadores variants multimèdia. En un altre país la cosa hauria tingut un gran ressò mediàtic, encara més quan el text triat de forma blogodemocràtica pertanyia a Mercè Rodoreda, de la qual se celebrava el centenari de naixement, però aquí va passar el tema una mica desapercebut, més enllà dels iniciats en la blogueria de prestigi. Fa poc, un autor català ha fet quelcom semblant en un llibre editat de forma convencional i ha merescut molta més atenció per part dels mitjans canònics, ço és, els diaris, la ràdio i la tele.

Vaig col·laborar en la iniciativa amb diferents textos i vaig escriure, entre d'altres 'transformacions', un text en caló, del qual estic força cofoia i que ara recullo per homenatjar Espriu, el blog de les Transformacions, -que no m'agradaria que quedés oblidat a l'eteri món dels blogs perduts-, i fins i tot, posada a fer homenatges, el meu barri, el Poble-sec, en el qual, n'estic segura, el caló havia estat habitual forma de comunicació en els seus inicis suburbials. 

TEXT BASE

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.

-Ja senten què?

-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...

Mercè Rodoreda. "El mar", dins La meva Cristina i altres contes

TEXT TRANSFORMAT AL XAVA ARBITRARI I NO-NORMATIU

Passaven tots dos prop d'un carro d'escombraries amb un gran mosquer en redol, venien del carrer de Trentaclaus cap al Paralelo, el pinxo més alt, ben habillat de currutaco, habillant una tralla que semblava de la, i era xunga i fula, amb barba arrodonida, va dir al company, un pocapena, emmagrit per la gana i l'aiguardent de poca volada:

-Anem a xerricar un trago, que l'habillo, paiet. I que després d'una temporada a l'esteribel ve de gust oblidar el calabusanyis, no fa? Que ben mirat, val mes acabar curdeles, jambu, que la vida és un bul i un munt de grapisés. Anem pel mostu, doncs, que avui tenim parnó i demà no bufarem cullera. Tot dura poc a la vida, aquesta araig he sallat de la tasca i he deixat ma marcolfa de turno per tal que es busqui la guita i la manduca, ves. Mira, ma queden trenta perrots, quinze jalates, tres pàpils de cinc xucs, farem bugada. Que avui xales i demà fas bitlles i demà passat ja t'han fet la pell i la mort t'adinya un dali de categoria, que jo crec que el xavet ja sent la cosa quan s'arrapa a la mamella, i que per això brama sovint i es cabreixa, per baranduy que l'hagi conformat el busnó que el va fer...

-Jambu, que no te segueixo, no sé si ho fa el taribel del vespre, què te m'empesques? Què sent el xavet, que no filustro?

-La catipen, home, la catipen, pinxera i olora, que ja la parberu, no fa? Catipen de mulé, que pertot s'escampa, i això per més que me'l tapin amb saful de sadolla i li passin sornu pel davant. Després un s'hi fa, com a tot, i li sembla que la catipen atxanta, se troba consorts per anar a lilà i si no acaba de pringat abans d'hora, amb una xava que me l'unti i un tragandil, escarbant els panans iguanyant volcus de farga se n'oblida un temps... Au, xapesca, guilla, que ve la bòfia amb un balondru conegut, i que no em recordin, cap al burleyo a fer manguela i després a triar jamba barirela a la borda de leies fines, que avui toca. Que no vull tornar a vespella, manso.

           Júlia Costa

Pel que fa al text d'Espriu, podeu recuperar-ne una representació emesa per televisió fa mooolts anys, i que es troba a la mediateca de RTVE. De vegades el video no funciona del tot i cal insistir. No sé si reconeixeu els grans actors de la fotografia, que pertanyen a dues sagues actorals de categoria, amb descendents remarcables en actiu: Felip Peña i Josep Maria Angelat.