La descomposició de la llum, al blog del Veí de Dalt!!!

És una sort comprovar que les meves novel·les encara viuen i que algú, fins i tot, té l'amabilitat de fer-ne una ressenya. Avui en transcric una de molt recent, feta pel Veí de Dalt fa quatre dies, sobre 'La descomposició de la llum'. Aquest llibre,  que va guanyar el premi Olga Xirinacs, ja havia esta finalista del premi Sant Jordi, en una primera versió, a mitjans dels noranta. Aquell any les bases no contemplaven la publicació de la novel·la finalista, i malgrat que el jurat en va lloar la qualitat, va restar inèdita per motius que no vaig acabar d'entendre, era una època d'una certa crisi editorial i de vendes. 


PER CERT, L'AUTORA D'AQUESTA  PRECIOSA PORTADA ÉS OLGA XIRINACS!!!!

“La veritat era a vegades innecessària, cruel” (p. 70)

“El desig sempre és millor que l’assoliment de l’objecte desitjat” (p. 71)

La història està explicada en primera persona. I des d‘un punt de vista femení. I en un entorn que a l’autora li és plaent: el Poble Sec. Hi ha una manera d’entendre el barri que va surant per les planes i en els diàlegs dels personatges. “El barri era [...] la llar buida, el temps perdut i inútil, els records d’un temps tristos i d’uns anys difícils, unes espurnes d’esperança, i unes arrels, les meves” (p. 18). I en aquest barri, el Paral·lel, és la frontera, “davant l’altre ciutat, la ciutat prohibida i desitjada dels somnis” (p. 11).

Si hagués de definir-la, diria que és una novel·la contra la solitud; a la recerca d’una vida plàcida; d’un temps perdut. Que no vol dir que sigui el millor. No m’equivocaria si digues que hi ha un cert to de nostàlgia ben entesa en tot plegat. Perquè els personatges, com l’autora, veuen com el barri canvia amb el temps. I ells amb el seu entorn. Tot muda i es transforma. És cert que queda l’essència, i vestigis del passat com el Cafè Nou; però tot (i tots) acabem també per sucumbir. Ara hi ha un nou Paral·lel; i una nova Barcelona.. “La memòria és mentidera, selectiva” (p. 57)

I de què va la novel·la? Doncs de dues dones, una vídua (Maria Endal) i una separada (l’Anna), conegudes d’infantesa, amb situacions familiars i socials ben distintes, que es retroben després dels anys i enceten una amistat, feta a força de confessions, davant la taula d’un cafè del Paral·lel; el Cafè Nou. “Les dones, en general, parlen massa i menteixen molt. Però de vegades són molt sinceres” (p. 71)

Som a Barcelona, a l’avantsala dels Jocs Olímpics. Però la novel·la parla més del passat que del present. Al cap d’uns mesos de confessions les dues dones tornaran a separar-se. Però ja no seran les mateixes. Les converses que mantindran, amb els personatges que han condicionat les seves vides o han estat a prop. La Maria Endal és rica; àvia; mare d’una filla, la Carolina, que no entén. El seu marit, en Joan Palau, era un mafiós; un producte avantatjat de la postguerra, ficat en negocis de joies i estraperlo. L’Anna és la narradora; casada amb en Ramon, empleat de banca. Ell acabarà per fer-li el salt i acaba per ser escriptor reconegut. I entremig, molts altres personatges (amics, familiars, amants, gent de barri,...), amb les seves misèries, alegries i contradiccions que va construint un llibre complex i coral “La fira de l’univers, planetes i estels que giravolten al ritme insegur del temps, de l’espai i en la qual els homes i les dones no som res més que pedretes més o menys brillants, més o menys grans, però destinades a esmicolar-se de pressa.” (p.166). Pura elegia.

La narració dels fets no és lineal. Costa primer d’entrar en la successió dels fets. Fins i tot, la narració va enrere quan li cal a l’autora i apunta el futur en un mateix paràgraf. Es parla del Montjuïc tenebrós, “...hi havia coves i refugis del temps de al guerra, amagatalls estranys, plens de gent marginal, de fugitius desesperats, de republicans tremolosos, que no volien sortir al món exterior.” (p. 51); també d’ una Barcelona republicana i de postguerra. Això sí, Costa domina amb mà destra les referències al passat, al present i al futur. Els fets són vistos des de l’òptica de diferents personatges. Això fa que la narració s’allargui a cops en desmesura. Fins i tot, opino, que el darrer capítol hi és badívol. Podria no ser-hi i l’obra no sen ressentiria gens.

El llibre és una obra, doncs, calidoscòpica; de molts personatges. El títol, la descomposició de la llum, me’l prenc com una metàfora. Com quan un raig incideix en un cristall i aquest es descompon en mil colors (bé, en veritat són set). L’acció transcorre lentament, doncs. Els personatges es construeixen a poc a poc. Els fets avancen a partir de les converses de les protagonistes i de les confessions de l’Anna, i la veu narradora. Diria que l’autora escriu des de la perifèria cap el centre; des dels marges cap el nucli; des de anècdota a l’essència. És per això que ens obliga a estar en tensió, a fer una lectura atenta; no superficial. I amb un llenguatge ric, on abunden frases poc corrents: de seques i de verdes, ara pla, tractar a baqueta, déu dóna faves a qui no té queixals, amb sang es fan més botifarres que amb l’aigua. Si sou assidus del seu blog, sabreu que a Costa li agraden els adjectius. Potser un pèl en excés, pel meu gust. “...en les nits tristes d’un estiu llunyà de revetlles decebedores” (p. 20)

Al final, l’autora sembla que s’autoqualifica en boca d’un personatge: “...calia decidir si es tractava o no d’una novel·la negra, de gènere. Una novel·la policíaca, amb l’assassinat com a final i principi de tota la història, o potser una novel·la sobre la força de al fatalitat, de l’amor, de l’amistat, de la solitud.” (p. 198). És que ja ens ho diu tot!

Sabeu que l’autora és la mantenidora d’un blog de culte: La panxa del bou. (bé, d’aquest i d’altres). No sé d’on treu tanta energia i tant prosa continguda per elaborar els seus posts diaris! Quina enveja!

El llibre va guanyar el Primer Premi Olga Xirinacs de novel·la el 2006. No sé perquè, però m’imagino que a la Júlia li va plaure especialment el premi pel nom de l’escriptora que duu; que imagino, una mica com ella.

Altament recomanable.