19.12.18

ESCOLA EN BLANC I NEGRE





ESCOLA EN BLANC I NEGRE



Les nenes fèiem fila al pati de l’escola,
carretejàvem llibres i estoigs acolorits.
Les carteres pesaven, però el futur era noble,
un misteri insondable ple de màgia innocent.

Tocava una campana i pujàvem escales.
les aules eren netes, feien olor de guix,
de llapis i colònia, de lleixiu i humitat.
Esperàvem inquietes l’hora d’anar a jugar.

Mai més faríem pinya, no ho sabíem encara.
Les dones disfressades de monges de convent
ens dictaven boniques paraules castellanes
i maldaven per viure, com la gran majoria.

L’aula era com una balma segura i silenciosa.
El pati era de terra, amb arbres de veritat.
Resàvem convençudes, i els àngels de la guarda,
celestials guardaespatlles, ens eren ben fidels

Veig pel forat del pany aquell passat efímer,
amb el pa amb xocolata de l’esmorzar esperat.
Veig la corda que gira al so d’una sonsònia
i compta els anys de vida de les xiques que salten.



Júlia Costa, poemes inèdits, 2018