30.3.12

Nit des del balcó






Nit des del balcó

Un tros de cel per on s’esmuny la lluna
i on fins i tot en dies com aquest
podem ensopegar-nos amb planetes
brillants i amb rams d’estels de llum modesta,
omple l’espai on el carrer de casa
dibuixa un viarany de foscor nova
entre terrats, que freguen antics núvols.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2011).

22.3.12

ALTA DEFINICIÓ





Cianòtics difunts
Grogor de cadàver
Blancor de mortalla
Vermell de sang fresca
Verdor de florit
Tintura de iode
Carn fresca i rosada
Púrpura oficial
Terra socarrada
Color gos com fuig
I el gris emboirat
D’una gran pantalla
Fins que la negror
Esborra el paisatge.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)

18.3.12

SONET IMPERFECTE DE LA DONA NO QUALIFICADA




Sonet imperfecte de la dona no qualificada

Netejo moltes cases de gent rica.
Tinc cura d’avis guillats i pixaners.
Porto a l’escola criatures ximples.
Serveixo menges de preu excessiu.

He tingut dos marits, un amant jove,
tres fills que no estudien ni fan res,
molts contractes precaris, cobro en negre
feines per a les quals no cal cap títol.

Un oncle vell que abans em grapejava
i una mare guarnida d’alifacs
són a una residència. Jo els visito

de tant en tant i deixo algun currículum
a la secretaria. Vull una feina fixa!
La resta, la veritat, tant se me’n fot.

Júlia Costa, poemes inèdits (2010)

17.3.12

ELS FOLLETS FUTBOLISTES


(Il·lustració manllevada del blog Qué hacemos hoy en el cole)





Han jugat un partit al camp nou
els follets que s’amaguen als parcs
perquè sembla que els dies són llargs
i fa temps que no neva ni plou.

Han jugat sobre l’herba subtil
amagats de la gent encantada
que perdia la seva mirada
entre núvols filats a  l’abril.

Han jugat sense guanys ni victòries,
sense pressa, ni lluites, ni planys,
sense escriure una espurna d’història
ni enyorar els seus trioms de fa anys.

La pilota, estampada amb estrelles,
dibuixava cabdells de claror,
i un concert de campanes i esquelles
oblidava l’angoixa i la por.

A redós de cada porteria
en l'instant que acollia un nou gol
una blava violeta s’obria
i un falciot aturava el seu vol.

Júlia Costa, poesia inèdita (1997)


14.3.12

A L'ESCOLA, UN MATÍ PLUJÓS





Ara són tots iguals. Potser no ho són, però ho semblen.
Nois i noies xerraires, un dia de febrer.
Plou, no hem sortit al pati. Juguen a escacs, dibuixen,
s'enfaden, discuteixen, ja no saben què fer.

Tenen vuit o nou anys, la vida els deu empènyer
cap a mil  portes closes que algun dia obriran.
Parlen en català o en castellà, fan bromes,
que jo, moltes vegades, no entenc ni puc copsar.

A quin món del demà els portarà la vida?
Tindran sort, aventures, diners i llibertat?
Quines passions estranyes hauran de sacsejar-los?
Quins dols sense esperança els neguitejaran?

Impotent els contemplo, n'he vist passar molts d'altres,
he perdut el seu rastre, no sé on són ni què fan.
La vida és tan absurda, al capdavall. I passa
com la pluja que esquitxa els vidres entelats.


                   Júlia Costa. Poemes inèdits (1987)

4.3.12

SI TORNEM A ÉSSER PETITS




Si tornem a ésser petits

Si tornem a ésser petits,
mitjó blanc, sabata blanca,
a la plaça i a peu coix,
jugarem a l'eixarranca,
i també a saltar i parar,
a cavall fort i amb fireta,
i estendrem la roba neta
sota un cel alegre i clar.

Al terrat de dalt de tot
hi desarem les joguines,
soldats, cavalls de cartró,
jocs de bitlles, moltes nines,
i bombolles de sabó.

Ens ficarem tots a dins
de la bombolla més gran
i els camins del firmament
poc a poc se'ns obriran.
I llençarem les joguines
al foc nou de Sant Joan!

Pels camins de l'espai clar
les constel·lacions d'estrelles
ens faran l'ullet sovint
i passarem a prop d'elles
comptant-les de cinc en cinc.

Pirates de l’univers
solcarem camins antics,
serem pobres, serem rics,
serem bons, serem dolents.
Somniarem futurs incerts
sempre nous i renovats,
i cremarem els moments
somniant eternitats.

No tornarem més al barri
ni als carrers de la ciutat
ni veurem pares ni avis
en aquella immensitat.
Però amarats de sentiment
i de somnis d’infinit
entre boires, a la nit,
plorarem d'enyorament.

Júlia Costa. Poemes inèdits antics

3.3.12

TELEFUNKEN


Telefunken

Fum de carbó barat, sopes de farigola,
I un món en blanc i negre arraulit i silent.

La llibreta dels deures, oberta, atapeïda,
I una espelma apagada al costat del tinter

Vespres feixucs i contes i aventures llunyanes
I cinemes de barri plens de somnis perduts.

Des d’una ràdio antiga, que havia estat de l’avi,
la música escapçava els neguits dels més grans
i una novel·la llarga engrunava capítols
i la vida tornava, per estranys viaranys.

Eren veus sense rostre, i els rostres els guarníem
amb la rauxa amagada de la imaginació.

-Fa companyia –deien, les veïnes alegres,
repassant mitjons vells amb uns màgics sargits.

Encara quan la nit escampa mil bubotes,
i la solitud tendra amara els viatgers,
una ràdio petita acompanya quimeres
i escampa, acollidora, les pors de la foscor.

Misteri de la música i de la veu precisa
d’algú que és a la vora malgrat que no et coneix.
-Fa companyia –diuen, les àvies solitàries,
i els concos sense pressa, i els rodamóns vençuts.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2006).