30.12.11

CARRERS BRUTS I VELLS


Carrers bruts i vells

Carrers bruts i vells,
sol a la finestra,
els records perduts,
la humitat als vespres.

Un xisclar d'ocells,
el crit d'una mare,
el nen enfilat,
damunt la barana.

Geranis vermells
I roses de marbre,
menta i julivert,
margarides blanques.

Encara algun so
d'antigues campanes,
i també un vaixell
que el vent acompanya.

I a dalt, Montjuïc,
la nostra muntanya,
amb tants de secrets
com se n'explicaven!

El mar, ben a prop,
i la saragata
d'aquell Paral·lel
de llumets de plata,

que ens era recer
protecció i muralla,
del soroll estrany,
de la ciutat ampla,

i de tot allò
que ara sabem massa...

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

25.12.11

Nadal a l'escola, 1987



Imatges web CEIP Bernat Desclot, anys 90



Nadal


Ja fa tants anys que guarnim les finestres
i dibuixem reis vestits de cartró,
que la llum tendra s'enfonsa en el vespre
i que Nadal ja no ens porta il·lusió.

Creixen els nois i les noies boniques,
se n'aniran cap al vent del demà,
i l'alegria dels xics i les xiques
amb les gebrades, se'ls esberlarà.

Nosaltres som una mica de pàtria,
el memorial de l'ahir, del passat,
un testimoni del temps rondallaire
tot recordant que Nadal ha tornat.

I amb una mica de vella alegria,
d'aquells pocs anys d'uns Nadals més glaçats,
cantem de nou les cançons d'aquests dies,
que la infantesa se'ns ha encomanat.

Es farà gran el menut que rondina
i aquella nena que no sap llegir,
l'entremaliat, el ximplet, el trapella,
i aquell que passa rient perquè sí.

Tots passaran i vindran altres vides
a desfilar pel mateix passadís,
tots voldran ser els primers de la fila
i tots tindran el mateix desencís,

davant la vida que no té innocència,
que té racons de tristor i solitud,
però tots plegats portaran una engruna
de les cançons d'aquests dies perduts,

d'aquells Nadals a l'escola llunyana,
d'aquella mestra que els feia sumar,
de la tonada del noi de la mare
que tornaran un capvespre a escoltar.

-Torna nadal!- es diran a l'orella.
-Torna nadal!- sentiran pel carrer.
I guarniran altre cop les finestres
amb mil estels retallats, de paper.

Que per molt dura que sigui la vida,
per més basarda que faci el demà,
sempre hi haurà alguna antiga establia,
amb un miracle a l'abast de la mà,

I amb Reis que vénen seguint una estrella
pel gran dessert de la sorra lluent,
amb uns camells carregats d'esperança
des de les terres somniades d'Orient.


Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004). Versió revisada.



23.12.11

SANTA MADRONA






Santa Madrona

El campanar, entre terrats, s’enlaira,
guaita l’abaltiment del barri antic,
i desitja el castell de Montjuïc
arrabassar el tresor d’algun drapaire.

Dels vells focs n’ha restat una guspira.
La santa duu un vaixell sense retorn,
i enyora el pa calent d’algun vell forn
o el so perdut d’uns cavallets de fira.

Torna la fresca del palmó daurat
i un dijous sant amb gust de farigola
i una quaresma de color morat.

Resta al confessionari, agenollat,
un infant que ha trencat la guardiola
per a treure'n espurnes de pecat.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

21.12.11

LA NIT I EL TEMPS




La nit i el temps

Ens abracem, i al món no hi ha fronteres,
i som, tan sols, nosaltres dos i el món.

La foscor fa que el centre de la terra
siguem tu i jo. 
               La nit s'estén, tranquil·la,
per damunt dels amants que la coneixen
i l'esperen, avui. 
                     I tot, de sobte,
es fa immortal, i etern, i cobejable.

No es poden explicar les coses fàcils,
ni el miratge dels mots i dels silencis,
ni les boires d'espurnes irisades.
Aquest miracle de no tenir por
i desitjar la mort, de cop i volta.

Morir abraçada a tu per no amoïnar-me
mai més pels nostres fills o els nostres pares,
per l'esdevenidor que em neguiteja
perquè és sempre insegur, dubtós, incert.

Morir, per no saber que moren altres,
mentre el desig ofega, entre carícies,
la veritat de tot el que destorba
i la tragèdia de la vida passa
lluny de tots dos, sense saber que hi som.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

19.12.11

'L'inici del capvespre' al grup de lectura de Sant Gaietà



Quan a la biblioteca del barri de Sant Antoni, la Joan Oliver, van llegir L'inici del capvespre, vaig contactar amb Maria Antònia Gensana, a qui havia agradat molt la novel·la i que porta un altre grup de lectura, el de la parròquia de Sant Gaietà, de l'Eixample.

El divendres, 16 de desembre, vaig assistir a la sessió en el qual el comentaven. Vaig arribar aviat i ja hi havia tres senyores -gran majoria de dones a tots els grups de lectura i corals que conec, constato un fet evident- i no vaig gosar, de moment, presentar-me com l'autora.

Una d'elles deia que no l'havia acabat encara i que li havia costat una mica, ja que ella era castellana. Ai, vaig pensar, a veure si diran que l'han trobat un rotllo. Però no va ser així, el van deixar molt bé, está muy bien escrito, deien. Es van sorprendre quan van saber que jo era l'autora, escoltant de forma discreta els comentaris inesperats de les lectores. 

La tertúlia va anar molt bé, moltes dones, com he comentat, i dos senyors, un dels quals el mossèn de la parròquia. Jo ignorava tot el món que s'amaga rere la discreta porta de Sant Gaietà, una església preciosa i una comunitat activa i crec que poc coneguda per molta gent. Jo no sóc creient però m'adono que la religió  catòlica és molt més polièdrica i complexa en les seves manifestacions vitals que la caricatura a la qual la redueixen sovint moltes informacions centrades, com sol passar, més aviat en els temes conflictius i escandalosos.  En tot cas, també m'he adonat que no puc defugir el pes cultural religiós familiar, de la tradició i els costums, com tampoc no puc defugir ser catalana, tot i que no em considero allò que en diuen nacionalista. 

La parròquia té una web on informa de les seves activitats, a l'església també s'hi fan interessants concerts. Els teatins són una orde de llarga tradició, amb un gran pes a molts indrets del món. Un dels seus sants va ser Andreu Avel·lí, aquest va esdevenir un nom força popular fa anys a casa nostra, jo coneixia alguns Avel·lins i Avel·lines, per cert, i aquest nom em feia gràcia. La mare d'un bon amic meu es deia així. 

Cada dia constato que viatgem molt amunt i avall però desconeixem les meravelles properes, com aquestes esglésies que potser no són gòtiques ni romàniques però que tenen una bellesa molt especial, cadascuna a la seva manera, amb les seves imatges entranyables, els seus sants i Marededéus i els seus quadres i murals que ens evoquen històries exemplars i mítiques, fins i tot més enllà del tema espiritual que els creients poden copsar en profunditat però que també ens amara d'alguna manera als decreguts quan gaudim del silenci d'aquests espais. 

Les esglésies, avui, no resten obertes sempre, com abans, hi has d'anar quan se celebren actes de culte o concerts, molts dels quals de corals formades per persones anònimes i coratjoses, una activitat cada dia més freqüent i que mostra la vitalitat cultural oculta, poc promocionada i que no surt per la televisió. El mateix que els grups de lectura que responen a moltes modalitats i motivacions però que representen una possibilitat més de relació social i d'amistat compartida.

MONTJUÏC








Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.
Un castell sense reines ni princeses.
El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.
Una ciutat dels morts desmesurada.
Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.
Un fals teatre antic. Una pedrera.
Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.
Una atracció de fira, rovellada.
Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.
L’amor pagat i el lladre que s’escapa.
L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.
Un canó endormiscat. Una sirena.
Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

14.12.11

LA RESIDÈNCIA

Fotografia: El 9 Nou


La residència d'avis

Un nou silenci ha transformat el poble
i la pau dels diumenges, com les heures,
s'enfila pels vells murs, i arriba als vidres
de les cases antigues. 
                                  Han obert
fora vila una nova carretera.

Al vell camí d'abans, ple de quietud,
hi ha finestrals que esperen el retorn
del brogit oblidat, amb una mica,
d'enyorament inútil.

                        Fa molts anys
Hi havia al poble fonts i balnearis.

Allà, segurament, la gent deixava
que passessin ben lentes les vacances
i que arribessin plàcides tardors.

Temps de tarja postal i de copalta
i de somnis romàntics amagats
rere ombrel·les de seda decorades
amb exòtics ocells d’indrets llunyans.

Ara el dia de festa s'esllavissa
i el poble no és res més que un poble mut.

En un dels vells hostals de carretera
hi ha un asil de gent gran.

Un gris establiment desinfectat,
amb una gran televisió engegada
durant les hores llargues del poc temps
que els resta als vells, 
                  malgrat la ciència avanci.

Un d’aquest edificis que anomenen,
amb pietat falsa  una residència
de la tercera edat'. 
                              
                       Els avis copsen
indiferents, l'inesperat silenci,
i escolten, solament, una remor,
llunyana, com de mar.

                       Remor dels cotxes
dels qui fugen enllà i que no coneixen
el secrets del viatge, i que els camins
tenen sentit, només en ells mateixos
i no pas en destins definitius.

Els vells ho saben, 
                          massa tard, potser,
i recorden etapes de viatges
que feren pels camins de cada jorn.

Imatges al record de cadascú,
passades i presents, desesperades:
la fugissera pau vora els fogons,
l'avorriment d'un bar, un plor d’infant,
l'abraçada de dos enamorats,
les nenes que jugaven fent rotllana
o uns noiets empaitant-se vora el riu
que ignoraven encara com la vida
havia de malmetre tants estius.

Lluny dels silencis, més enllà del poble,
immensa, viva, la ciutat espera.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

11.12.11

EL CINE DEL BARRI


El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira
i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors.
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
amb herois alts i rossos que no morien mai,
amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,
passions poc arriscades i una almosta d’esglai.
                   Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.



                          Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

10.12.11

PAISATGE



Paisatge


Damunt dels terrats
la gavina blanca
s'emporta horitzons
cap a les muntanyes.

Vaixells molt petits
s’allunyen a l'alba,
cap a ports llunyans
de color magrana.

Dalt dels arbres quiets
s’adormen les fades
i estenen vels fins
de tardors de plata.

Sorrals de cristall,
palets a la platja,
peixos de colors
presoners de xarxes.

Entre el romaní
hi fila l'aranya,
pacient i subtil,
tendrament humana.

Voldria caçar
rantells sense traça,
insectes petits,
d'antena irisada.

Somnis sense nit,
el voltor els encalça.
Espurneig d'estiu
a la fondalada.

Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
t'esperaré avui,
que el demà s'acaba.

Aranyons al bosc,
mallerenga blava,
enganyapastors,
crit de cogullada.

Veuràs una creu
a la clariana,
on s'atura el vent,
rodamón de l'alba.

On arriba el crit
de la gent calmada
i la mort no sap
quin follet s'hi amaga.

Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
no em diguis adéu
ni m'escriguis cartes.

Que jo no hi seré,
rodamón de l'alba.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

8.12.11

LLEGENDA




Llegenda

Quan els déus caminaven, emmurriats,
pels camins de la terra i comprovaven
amb un posat intel·lectual i esquerp
la perversa bondat de tots els homes
vingueren a la llar dels rebesavis.

Demanaven almoina, maliciosos,
per poder castigar la mesquinesa
probable, dels gasius i dels garrepes.

Els meus avantpassats, que eren pobríssims,
els oferiren aigua del seu pou.
Un pou gairebé eixut, de terres ermes.

Després els van fer seure sota el porxo,
els donaren ametlles, avellanes,
pomes i un bri de pa sucat amb oli,
agemolits davant d'aquell honor
exòtic, totalment inesperat.

Afalagats de la rebuda, els déus
beneïren la llar dels rebesavis.
I feren grans promeses de ventura
per l'esdevenidor. 
                          Però, ineficaços,
tot plegat va quedar en foc d'encenalls.

Des d’aleshores que no hi confien massa
a la meva família, en déus i herois,
ni tan sols en algú que no pertanyi
al reducte petit del propi clan.

Diuen que som sorruts, tancats, hermètics,
primitius i maldestres, asocials...

El fet és que volem que ens deixin viure
a la vora del pou, sempre amb poc aigua,
però al fons del qual, en nits sense boirina
es pot seguir la via dels estels.

I que no ens posin altra volta a prova
perquè sabem que sempre serem pobres
i vet aquí que ens hi hem acostumat.

Potser ara no els daríem ni una poma
i encalçaríem el seu pas benèvol
amb la fona i un bon parell de rocs.

Ens hem tornat, a més, irreverents,
cínics i destructors. 
                             Són els nous temps
lúcids i fràgils, racionals i estèrils,
però que ens permeten, al menys de moment,
pensar dels déus allò que més ens plagui
i no creure en miracles ni promeses.

 Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

3.12.11

PARAL·LEL


Paral·lel

Llavor de revolta,
plomalls, lluentons,
pecats a la porta,
i trets de canons.

Misèria i tristesa.
La rauxa, al carrer,
i la roba estesa
i un vell carreter.

En la boira espessa
del cafè concert
el desig s’esquerda
i el miracle es perd.

Monges fugisseres,
soldats sense nord,
sotgen les voreres
pel camí del port.

La pau i la guerra
als pobres fan mal,
i la nit aterra
el crit d’un fanal.

Esclaten les bombes,
ploren els fusells,
i fan capitombes
mil actors novells.

La història d’un dia
es fa eternitat.
S’escapa un tramvia
a l’altra ciutat.


 Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)