23.3.20

COBLES POBLE-SEQUINES DEL CONFINAMENT (2)


Confinada a la llar meva, 
jo, presonera innocent
ploro quan pelo la ceba
per fer el menú del present.

Molt lenta la vida passa
mentre endego el meu dinar,
no goso sortir de casa
per si em renya algun urbà.

La primavera s'amaga
més enllà del meu balcó
i aquesta imprevista plaga
sembla que va de debó.

M'envien moltes cantades,
i missatges filosòfics
i consells i parrafades
amanides amb grans tòpics.

Molta gent va perdent feines,
menys els polítics, crec jo,
que ens avisen cada dia
dient que ens portem millor.

Sort del guasap, amb el qual,
parlo amb amics a tot hora
un invent fenomenal
que molta gent no valora.

No em vull fer il·lusions estranyes
sobre la fi del conflicte
ni per matar les migranyes
somniar en viatges a Egipte.

Ara he de dur un paperet
com allò del 'vull anar'
que digui d'on he sortit
i fins on vull arribar.

Vestida de confinada
surto per llençar la brossa
i torno a casa apressada
ja que pel carrer fas nosa.

S'acabarà aquest excés?
Tornaran els dies clars?
Anirem al Corte Inglès
a consumir adelerats?

En lloc de a casa tornar,
per Nadal, amb els torrons,
més aviat volem guillar-ne
i rodar per aquests mons. 

M'enfonso en el bon consol
d'una lectura encertada
per passar aquest feixuc dol
de tan incerta durada.





20.3.20

COBLES POBLE-SEQUINES DEL CONFINAMENT (1)




Més d'una persona coneguda em demana literatura i opinió sobre el tema central dels dies que ens acullen. De moment tan sols se m'acudeixen frivolitats com aquestes, la meva inspiració no es troba en el seu millor moment:




Fa com qui diu, quatre dies,
ens fotíem dels xinesos,
i ara en això d’aquest virus
ells ja son uns grans entesos.

I els coreans, ja ho veieu,
la pandèmia han controlat
i aquí encara no entenem
el perquè ens han confinat.

Fa una setmana tot just
fèiem vida rutinària,
i ens han donat un disgust
que ja em provoca urticària.

Dibuixo, llegeixo, canto,
escric guasaps a tot déu
i em poso la mascareta
quan surto pel meu conreu.

D’acudits tothom en pensa,
buidem el supermercat,
i enyorem la vida antiga
i l’antiga llibertat.

Em deien: ‘encara ets jove’
i ara sóc del grup de risc,
aviat canvien les coses
en aquest món imprecís.

Teletreball, cap a casa,
criatures engabiades,
sort dels ipods i tauletes
que van ser tan bescantades.

Dels polítics inefables
ni ho comento, no m’agrada
que m’ho expliquin tot a mitges
i que em tinguin arrestada.

Què hi farem. Ben poca cosa
es pot fer en aquest moment.
Si t’escapes, ve un urbano 
i et botzina amablement:

-Jaia, vaig cap a casa,
i no aturi el seu camí,
que la propera vegada
la multaré si o sí.

Ja sé que al nostre planeta
hi ha gent que està molt pitjor,
i que, per cert, aquests dies,
no veig al televisor.

Avui molt ben habillada,
he anat a comprar manduca,
i ja no penso sortir
si no és que tot  em caduca.

Bé doncs, què us haig d’explicar?
en aquesta situació
tots esteu si fa no fa
i en perill d’estar pitjor.

Paciència doncs, a llegir,
a mirar-nos culebrots,
a fer puntes al coixí
i a telefonar els nebots.

(continuarà)