28.10.17

PEIXOS A L'AQUARI


Llisquen els peixos, desconeixen límits,
no saben que no són a l'oceà,
que tan sols neden entre els decorats
de l'aquari d'un museu modern.

Els dibuixem mentre els minuts s'escolen
en aquest mar tan limitat on suren
els vells records i les paraules tendres,
peixos perduts entre coralls de plàstic.

Potser són prou feliços. O inconscients.
Expliquen els etòlegs saberuts
i els filòsofs que pensen i mediten
que ells no poden saber que han de morir. 

Són tan bonics! Semblen de sucre candi,
de cristall de colors, se'ls transparenta
l'espina que sosté el seu cos tan fràgil
però més àgil que el meu, entre les aigües.

Llisca el pinzell, sucat en l'aquarel·la
damunt del meu dibuix, massa maldestre,
i ells s'esmunyen, gentils, entre les roques
d'un fons marí que sembla ben real.

7.10.17

DES DE LA MORT, LA VIDA

Fotografia: Júlia Costa. Vista de Barcelona des del Tanatori de la Ronda de Dalt

...quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.


Joan Oliver, Pere Quart



La tardor té aquest caire de nostàlgia,
comença a fresquejar, el dia s'escurça,
i esperem la diada de Tots Sants
per recordar els difunts que encara tenen
un lloc a la memòria dels que viuen
com si el món fos etern,
                              potser immutable.

Hi ha moltes coses que avui ens trasbalsen:
les vanitats, les ambicions, els canvis,
la incomprensió de tanta gent que mana
encimbellada en un estrany indret
des d'on tot es contempla en la distància,
com des del mirador del tanatori
vaig mirar la ciutat, fa ben pocs dies.

L'amic mort reposava ja per sempre 
en una cambra higiènica i bonica,
car avui no existeix gran diferència
entre l'habitació d'un bon hotel
i aquestes sales on els mors es vetllen
fent una estada breu que sol pagar-se
                          a preu d'or, ben mirat.

La família plorava i els amics
també estàvem molt tristos.
                               Va ser un home
que va estimar, que va patir, gaudia
amb lectures i amb festes i amb els néts
i anant a la muntanya
                                 i, quan calia,
fent voleiar banderes arrauxades
pels carrers on la gent crida i s'estima
i passeja i contempla embadalida
els nous aparadors de temporada.

Tan sols ja sóc avui la seva
                  supervivent.
El seu record viurà
en la meva memòria, alguns anys més.
Era un home de pau, amb una mica
d'inofensiu mal geni, temporal,
incapaç de congriar ressentiments,
amic dels acudits i les facècies.

Descansa en pau, o així ho voldria creure.

Sobre la mort i el més enllà ben pocs
debats es fan a les televisions.

La mort no és misteriosa,
és lletja, inesperada, corruptora. 

Envejo avui la fe dels convençuts 
i fins i tot credulitats antigues
sobre esperits vagarosos i presents
en algun lloc, potser ben a prop nostre.

Encara fa calor. Les castanyeres
malgrat tot, ja comencen a escampar-se
per la ciutat on tot sembla immortal
i que aplega misèries i alegries.

Tot sembla retornar, però tot passa,
mentre fem el dinar o anem al súper
o ens comprem uns mitjons o unes sabates
i ens arribem al cine, o al concert,
o al cementiri, allà on la pols dels nostres
s'amuntega a les lleixes com els llibres
que ningú no fulleja ni llegeix.

Adeu, amic. Aquells que em precediren
ja conformen llistats d'evident gruix
a la meva memòria, encara viva.

Et vam acomiadar amb sons estimats,
amb poemes d'aquests de circumstàncies,
amb una evocació sentimental
escrita per algú amb grapa poètica.

I després van tornar, sense remei
al món tan estimat de cada dia,
amb aquell sentiment, inevitable,
de voler aprofitar les hores bones
mentre durin. 
                  Car tots, un dia o altre
serem records per als supervivents.


Júlia