11.5.14

PRIMAVERA

Recupero un poema primaveral que ja té gairebé trenta anys. El temps passa però abril i maig retornen, amb les seves flors i les seves esperances.


Primavera

Les fulles dels arbres són un núvol verd,
les boires amaguen el poble llunyà,
i la pluja fina comença a cantar,
damunt les teulades, on el vent es perd.

Les mares netegen petjades de llim,
rondinen i miren els vidres mullats,
hi ha un tel de silenci damunt dels terrats,
i el ruixat, de sobte, s'emporta el polsim.

Amb les botes d'aigua, ben encaputxats,
els nens i les nenes s'endinsen als tolls,
les fades s'amaguen enmig de bedolls,
les bruixes esblenen cabells arrissats.

Els follets regiren les primeres flors,
s'obren les violetes sota les falgueres,
refilen tonades les aus presoneres,
els gats de la vila enyoren clarors.

L'hivern fou clement, tothom tem glaçades,
que pot dur el bon temps, encara a mig fer.
Que minvin tranquil·les les neus del gener
per fer generoses les pasqües granades!

Els estels, al vespre, s'apleguen gentils,
fan l'ullet als homes cantant caramelles,
expliquen llegendes i rondalles velles
i ploren històries de passats abrils.

I encara que ens dolgui el temps que fa via,
els anys que s'engrunen i no vindran més,
l'amic que estimaven i que ja no hi és,
el sol a la posta, la mort d'un migdia,

sentim el bon temps que se'ns fica a dins
i ens tornen un arbre de boscos humits,
i ens creixen arrels i flors sobre els dits
i somniem muntanyes amb cent mil camins.

Júlia Costa, poemes inèdits 

3.5.14

MES DE MARIA





Pel mes de maig a la majoria d'escoles fa anys es feia allò que en deien el mes de Maria. Es muntava un altar precari, amb ciris i una imatge de la Mare de Déu, les nenes portàvem flors, sobretot lliris i clavells i a mitja tarda es deixava la feina habitual i es resava i es llegien exemples morals i oracions commemoratives trets d'un llibret misteriós que tenia la professora, monja gairebé sempre. També és cantava en acabar, algun d'aquells cants dedicats a l'homenatjada. Era divertit i trencava la monotonia ambiental, aquella celebració diària. Els falciots xisclaven al carrer i l'olor de flors i de fum dels ciris resultava entranyable. Obvio fer-ne lectures crítiques, em quedaré amb els bons records.


Mes de Maria


Altars del mes de maig, guarnits de satalies,
amb una verge jove que guaita els pecadors
des d’un pobre escambell, i compta el pas dels dies,
enmig d’un bosc de ciris i clavells de colors.

Cançons on s’abaltia el so de les campanes,
pregàries i miracles i vides exemplars,
coloms de Barcelona, perduts a les baranes,
homes sense esperança en les foscors dels bars.

I uns cavallets de fira, amb un xicot errant
que sabia el misteri d’algun món amagat
als camins que es perdien, més enllà del terrat.

Fins la més gran misèria s’enyora algun instant,
quan les ales lleugeres d’una fada inconstant
deixen perfum de lliris a l’armari tancat.

Júlia Costa, poemes inèdits (2012)