15.6.13

CANT ESPIRITUAL PER AL NOU SEGLE

CANT ESPIRITUAL PER AL NOU SEGLE

El món ha canviat molt, la nostra vida
és més llarga i segura avui i aquí,
diuen que és més difícil la mentida,
que gairebé tothom ja sap llegir.
Sempre hi ha algun neguit, una tristesa,
la mort d’algú estimat, un mal moment,
sempre hi ha una estoneta d’incertesa,
sempre ens encalça el fosc penediment.

Dels déus antics ben poca cosa en resta,
dels més propers, pessebres de Nadal,
el pas del any, el ritme de la festa,
i allò tan vell que no hem de fer cap mal.
I malgrat tot, hi ha coses ben dolentes,
mals averanys, violència i crueltat,
encara caminem a les palpentes
i envellim com abans, sense pietat.

La medicina cura moltes coses,
apaivaga dolors i sofriment,
mes ningú pot fer eternes tantes roses
quan les esfulla el fred i el darrer vent.
El món és molt amable, l’existència
amb bells paranys ens acomboia el pas,
encara que els miracles de la ciència
no puguin evitar-nos cap ocàs.

No vull tampoc un altre món encara,
no sé com és ni si és a algun indret.
M’agrada aquesta terra que m’empara,
malgrat que tan sovint hi faci fred
i tants infants no hi tinguin acollida
i tants racons resultin tan hostils,
i hi hagi tanta vida que no és vida
en la desesperança dels humils.

Es fa difícil creure en meravelles,
en futures i nobles llibertats,
en un indret perdut a les estrelles,
en germanors i en benaventurats.
Però potser, qui sap, un estrany dia
retrobarem la fe que vam deixar,
i aquell déu que per l’aire va fent via
altra vegada ens tornarà a salvar.

I encara més, si tot fos un miratge,
si no hi hagués més món que aquest tan breu,
tan limitat, tant brut i tan salvatge,
i al mateix temps, tan desitjat arreu,
pagaria la pena aquesta estada
i aquest pelegrinatge inconsistent
per la vida, tan sols una vegada,
haver passat, com un rampell de vent,

i haver estimat la gent que ens estimava,    
i haver gaudit d’uns anys de joventut,
i fins haver sentit com s’escolava
cada instant, cada jorn, cada minut.
No hi ha raons, és l’ànima un enigma,
desitjar viure és un impuls sagrat,
si cerquem llibertat i vida digna
no ens cal tan sols ni la immortalitat.



 Júlia Costa, poemes inèdits (2013)

9.6.13

ANDRÒMINES




Avui, en aquest barri, les andròmines
poden deixar-se a cada portalada
els vespres dels divendres. Amatents
els diligents treballadors nocturns
d’aquí una estona, se’ls emportaran
qui sap a on, car tot es torna nosa
quan els anys i els nous corcs hi fan estada.

Prestatges despintats i taules coixes,
cadires de reixeta foradada,
matalassos tacats per tants pecats,
estranys objectes, rampoines inútils,
portes que van tancar somnis i amors,
calaixeres on viuen escarabats
i quadres sense firma, de paisatges
que algun dia van fer somniar en fugides
vers neus eternes o topants exòtics
als humils estadants d’aquestes cases.

Els focs de Sant Joan d’uns altres temps
eren molts més pietosos i assenyats
i més poètics, diguin el que diguin.

Júlia Costa. Poemes inèdits  (2012)