28.9.09

Ombres, molt més que una novel·la rural

Ombres fa un repàs per la nostra història a través de la família Codina, i reprèn el mite literari d'Userda, habitual en la narrativa de l'autora. Userda és un poble que podria ser a la Garrotxa però també a qualsevol altra comarca catalana. Publicada en una època en la qual s'etiquetava tot allò que passava a les zones no urbanes com a novel·la rural, Ombres va patir també aquesta restringida qualificació, malgrat que una part de la novel·la transcorre a Barcelona i una part, també, a l'estranger.

Fa més de quinze anys que es va publicar, però no ha perdut actualitat, com poden comprovar els lectors que s'hi acostin avui. El llibre, com sol passar, no el podreu trobar a les llibreries, però sí a diferents biblioteques de la xarxa pública. Va ser publicat en la col·lecció Les ales esteses, una col·lecció emblemàtica de narrativa en català dels bons temps de l'editorial La Magrana i va tenir bones crítiques i una certa atenció als mitjans, potser perquè en aquell moment aquesta editorial estava ben relacionada amb els suplements literaris d'aleshores. Avui costa molt més que les petites editorials i els autors i autores no mediàtics mereixin atenció en la premsa, la ràdio o la televisió.



Fragments dels comentaris apareguts a la premsa en l'època de la publicació:

Hortènsia, el pilar de la família Codina, serveix d'excusa per endegar un itinerari circular amb murs, atzucacs, laberints, interrogants, i amb un grup heterogeni de persones que, parafrasejant Espriu, hauran de tornar a seure juntes en un sopar d'amargues herbes: l'acomiadament del darrer símbol famíliar que els cohesionava i servia de punt de referència...

Júlia Costa tampoc no pretén tocar un cel innacessible: es manté ben arran de terra i mitjançant una veu narradora eficaç i discreta, va parlant del paisatge, dels costums, del passat i el present, de pensaments i de lleis, allò que constitueix la "dignitat" d'un home. O d'una dona, perquè aquesta és fonamentalment una història de dones...

Història d'odis, desamors, ressentiments, derrotes, abdicacions, que conjuga ambients diferents -rurals, urbans, cosmopolites- i èpoques distintes: la Guerra Civil, el franquisme, la transició...

Anna M. Gil
(El Temps, 12-12-94)

...els supervivents de la nissaga desfilen per davant de l'Hortènsia per recompondre mentalment, cadascun amb les peces de que disposa, un trencaclosques fet d'enveges i rivalitats, de castracions morals i odis fraternals, de falses aparences i amagades truculències. Un univers d'ombres momentàniament il·luminades per la certesa que aquesta mort no fa sinó enfosquir-les encara una mica més.

...perquè cadascu hi pugui trobar la traça de les pròpies ombres: la jerarquització de l'herència, l'obsessió pel matrimoni, l'aprofitament lucratiu amb l'excusa de la guerra, les vocacions religioses forçades, la fugida a la capital com a mitjà d'alliberament... I, fins i tot, la voluntat de novel·lització d'un món real, que, si en el personatge d'en Blai no passa de ser un escriptoret de mitja volada, en la persona de Júlia Costa és una realitat ben prometedora.

El País, quadern (12-1-1995)

"Ombres" és, també, una novel·la bastida amb la delicadesa minimalista que ha distingit les millors obres d'autoria femenina. Malgrat que apareixen personatges masculins, no mostren la força de composició dels femenins i es belluguen, fugissers, pels viaranys de la història...

Les converses perdudes en el túnel del temps tornen a ressonar, onejants en el flux i el reflux del record. I és auqesta tècnica la que l'autora exercita amb concissió i precisió narrativa, situuant la vida privada de les diverses generacions dels Codina en el marc de la història del país.

Els records momentàniament revifats que assetjaven el món aparentment estable del present serant de nou desactivats per l'anestèsia que imposa la vida quotidiana i la distància: "La felicitat és fràgil, s'ha d'envoltar de precaucions constants."

Sergi Dòria (Avui. 22-12-94)


8.9.09

Antics estius





Antics estius al barri

Els estius eren llargs al temps de la infantesa.
No teníem un poble ni una llar d’estiueig,
i les feixugues tardes s’esllanguien, inútils,
a la ciutat, encara, sense turistes àvids.

Però un estiu fins i tot vaig pujar a la piscina
de Miramar, immensa, per aprendre a nedar.
Hi anava amb una colla de companyes d’escola
i teníem tretze anys.

El sol era calent, la pujada, feixuga.
Però les nostres cames
no sentien encara dolors ni rampes, eren
cames de joventut, balladores, alegres,
soldats que atalaiaven els misteris pregons
de la vida amagada als més íntims paisatges.

L’aigua era blava i feia una olor de lleixiu
compacta. La ciutat, als nostres peus, surava,
com nosaltres a aquell petit mar sense onades,
una ciutat perduda al planeta distant
on viuen les persones que algun dia vam ser.