PARAULES PERDUDES

16.5.15

NIT D'HIVERN A CIUTAT

Ressonen passes al carrer desert.

Em desvetllen els sons de tantes coses:

El camió de la brossa

que amb estrèpit

buida els contenidors on mor la vida,

els plors imaginaris d’una actriu

a la televisió dels vells miratges,

un estranger que xerra en llengua estranya

amb algun invisible conegut

gràcies al seu telèfon de mans lliures.

Plora un infant, una dona s’enutja,

i tot al capdavall, desapareix,

i fins i tot el meu carrer, en les boires,

d’aquesta nit d’hivern

s’esfilagarsa

com un llençol apedaçat i antic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

14.5.15

PAISATGE URBÀ

L’home s’adorm damunt d’un jaç precari,

al portal d’una casa qualsevol.

M’ha dit algú que és ben inofensiu,

que fins i tot va ser un infant alegre,

un jove amb il·lusió, que es va casar,

i que va rumbejar sense aturada

en cotxes nous, la seva bona estrella.

I que un dia, com un castell de cartes,

tot el seu món va esdevenir ferralla.

No vol res. No diu res. I sobreviu

com tants altres com ell, entre les ombres

que les arnes roseguen amb constància.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

12.5.15

CONVERSES

Beu massa, me n’adono.

El veig molt trist.

És jove i me l’escolto.

Baladreja

sobre la inoperància del govern

i els polítics corruptes

i els banquers

i sobre un munt de coses miserables

que ens gronxen a tothora aquí i allà.

Després

explica a l’amigueta desvagada

que el contempla amb desig i cobejança

i fins i tot un bri d'admiració

que aviat un oncle que té coneixences

a algun indret o a algun partit polític

l’endollarà a un destí que ignoro a posta.

Des del mar ve una olor de peix podrit

i de viatges sense cap destí.

La llíssera s’esmuny amb precaució

per les tèrboles aigües del vell port.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

11.5.15

HOMENATGE DELS BLOGS A OLGA XIRINACS (11/05/2015)

Em passen les paraules com el vent,

les paraules em vénen com gavines errants,

les allunya el mestral i el llevant les acosta,

ara són i no són.

El paper encara és blanc

i aquest llapis que es mou entre els dits

és lleuger comuna ploma.

(Olga Xirinacs, 1987)

8.5.15

ELS CÒMICS, AL TEATRE REFLECTEIXEN...

Interior del Teatre Romea l’any 1914 (FR).

Els còmics al teatre reflecteixen

amb certa grapa, el món i les persones.

No són tan convincents com s’esperava.

Al capdavall, la feina és sempre feina.

Baraten sentiments per riure fàcil,

sarcasme per humil mediocritat,

una entrada comprada amb entusiasme

per una estona d’improbables somnis

i de rialles fins i tot forçades.

Baladrers, brunzinaires, inspirats.

Rapsodes i titelles. Titellaires

ocults

els fan anar com volen.

O s’ho pensen.

Pel camí, assenyalat de bell antuvi.

aplaudim amb tendresa.

Al capdavall,

no som tan diferents, actors i públic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

6.5.15

LA NIT NO TÉ SILENCIS ABSOLUTS

La nit no té silencis absoluts.

Un gos borda, perdut.

Algú s’enutja

en una llengua estranya que no entenc.

Un altre fa bugada a aquestes hores

i l’espiral de l’assecatge ràpid

esmicola les restes de records

enganxats amb suor a les samarretes,

als mitjons i als llençols que no es van perdre.

Al celobert,

els somnis s’abalteixen

i tot és quotidià i és poesia.

Júlia Costa, poemesinèdits (2015)

4.5.15

FUIG EL PRESENT

Fuig el present pantalla endins

d’un vell ordinador que encara aplega

els somnis obsolets,

ormeigs i el plànol

on s’assenyalen els camins antics

I els d’un futur que no m’ha de pertànyer.

S’allunya l’esperit a les palpentes

en el silenci d’un capvespre humit

com tants a la ciutat.

Al capdavall

la solitud no és greu ni és un miratge.

És una condició d’humanitat

amb escletxes per on s’escola a voltes

la líquida esperança feta núvol.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

(fotografia de l'autora)