JÚLIA COSTA, literatura

MEDUSA MORTA

2012-01-31T19:02:00.001+01:00

Restes dels temporals i maltempsades,
unes meduses mortes, damunt la sorra tèbia
encara mostren cert orgull cromàtic
però són ja, tan sols, un moc inconsistent.

Temps era temps, inflades navegaven,
seguint capricis dels corrents marins,
majestuoses, irisades, belles,
i produïen, als banyistes tendres,
inquietuds un pèl exagerades
doncs és sabut que el frec dels seus tentacles
no és pas del gust de cap persona amb seny.

Quantes pors hem tingut de les meduses
humanes, tan fatxendes, tan inflades,
que amb una breu carícia inesperada
ens poden provocar, de cop i volta,
irritacions molestes, doloroses!

I al capdavall, un dia no són res,
un moc damunt la sorra de la platja
i aquells temors que ens feien ser prudents
es mostren en la seva dimensió
precisa, quan al món hi ha mals pitjors
que ensopegar amb tentacles urticants
entre les ones de la mar propera.

Júlia Costa. Poemes inèdits (Recull 'Càmera digital', 2012)

Fotografia: Júlia Costa, 'Medusa morta' (Múrcia)

CARRER ETERNITAT

2012-01-30T07:55:00.000+01:00

El carrer porta fins al cementiri
un cementiri net i ben cuidat
d'aquests que tan sols tenen alguns pobles
petits i sense cap fatxenderia,
sense dissenys ni gratacels ni estàtues,
ni magatzems farcits de temptacions
i d'estris i perfums i galindaines
que volen fer-nos bells i sempre joves,
immutables, perfectes i feliços.

El carrer Eternitat és curt i blanc
i la blancor infinita fa més savi
aquest camí cap al no res previst
o a la immortalitat. Qui pot saber-ho!

Avui és fàcil conservar una imatge
planer, barat, ja les fotografies
no tenen el misteri d'altres temps
i en dominem la tècnica senzilla
amb tot això de les tecnologies
i dels ordinadors i dels telèfons
que fan, extraordinaris, tantes coses.

Només l'Eternitat encara sobta,
aquest demà que porta al cementiri
gran o petit, aquest silenci fràgil,
les noms i dades dels qui ens precediren
escrites a les làpides de marbre,
al costat d'una creu o d'algun símbol
que ja ha perdut també pes específic
en aquest món farcit de presumpcions
on sembla que tot sigui previsible.

Els morts, des del silenci, potser riuen
en contemplar l'orgull dels qui som vius
per molt poc temps. El poble, un punt al mapa,
s'allunyarà del meu modest viatge
i el carrer Eternitat veurà com passen
els morts, els vius, els dies i les hores.

Júlia Costa. Poemes inèdits (Recull 'Càmera digital', 2012)

Fotografia: Júlia Costa, Altobordo (Múrcia)

LLUM DE FEBRER

2012-01-27T19:32:00.000+01:00

Llum de febrer

L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,

feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,

quan ja els nadals han fet el seu camí

i ens han deixat aquest regal de reis

únic, i dolorosament exacte:

Un àlbum ple d'imatges oblidades

o condemnades a l'oblit. Imatges

d'amics i de parents que ja no solquen

els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida

segueix, indiferent, la seva cursa,

sense contemplar els nàufrags que arrosseguen

les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes

l'abric calent, ni la flassada flonja,

ni el paisatge somniat, ni les mentides,

que ens ajudaren a enlairar senyeres

als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi

el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

Fotografia: 'Sorra', Júlia Costa

HAVANERA DEL CAPVESPRE

2012-01-26T20:20:00.000+01:00

Havanera del capvespre

Sota la llum de fanals emboirats

s'adorm el port quan arriba la tarda,

i les gavines s'emporten el sol

cap a horitzons amb castells i muntanyes.

L'amor se'n va com se'n va la claror,

gronxen les ones la vela que passa

i un vell vaixell ancorat en el port

somnia el temps d'impossibles viatges.

Tot passejant han tornat els records,

el primer amor a recer d'una barca,

i vells estius amb la lluna en el mar

quan la foscor no tenia enyorança.

Tot passejant els records han tornat,

però no han tornat els amics que esperava,

ni els vells amors que els naufragis hostils

van ofegar sota pluges estranyes.

L'aigua emmiralla la llum dels estels,

una llum tendra, petita i molt blanca,

que s'esmicola en el penya-segat

quan el vent fa les onades més llargues.

El far encès enlluerna l'espai

amb el camí d'una nova esperança,

i entre les barques s'amaga el sospir

d'una sirena que dorm a la platja.

Tot passejant he escoltat el seu cant,

un plany antic i una pena amagada,

i he retornat als carrers i la gent

amb el cor ple de llegendes llunyanes.

He retornat als carrers i la gent,

la vida encara un esforç em demana,

i aparadors plens d’objectes banals

omplen de somnis la inútil vesprada.

Sota la llum de fanals emboirats

el port s'adorm i la nit se li abraça,

quan les gavines amaguen el sol

sota el tresor oblidat d'un pirata.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

LA FIRA DEL TEMPS

2012-01-23T22:32:00.000+01:00

La fira del temps

Fan a la plaça la fira del temps

sota una carpa estelada de plata.

Tot de marxants amb capell escarlata

i amb un somriure esquerdat a les dents

Venen engany als possibles clients.

Sobre els taulells es passeja una rata

que fuig de l’aspra cacera del gat

mentre rosega un minut oblidat.

Hi hem arribat per comprar primaveres,

a vendre antigues glaçades d’hivern,

les tardes llargues, el pas d’un vell tren

i aquella absurda i inútil espera.

Baratarem l’hora absurda i sobrera

per un instant que serà massa car.

Sota un fanal que espargeix llum somorta

un munt de gent va fent cua a la porta.

Fan una rifa cap a mitjanit.

Hi ha un grapat d’anys per qui tingui fortuna

i nits d’amor sota espurnes de lluna,

somnis, viatges i almostes d’oblit.

Porto una taca de pena al vestit

i una maleta farcida de runa.

L’atzar, variable, entre tendre i hostil,

balla inconstant, com les pluges d’abril.

-Qui vol un bri xafogós de l’estiu?

-Qui, una tardor sense fulles daurades?

-Qui, el fals orgull de les guerres guanyades?

-Qui, estels d’aram reflectits en el riu?

L’encarregat de la fira ho escriu

tot a un gran llibre de tapes folrades.

i una gropada de vent de dissort

porta un calfred que ens apropa a la mort.

Jo ja he comprat a unes quantes parades

les unces velles d’un temps més barat.

A la butxaca, en el pou d’un forat,

les he perdut pel camí de tornada.

Ai, de la vida, estantissa i somniada.

ai, dels juliols i la joia del blat.

Encara al pit, amagat i calent,

hi he conservat un bocí de present.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

En clau de dona (Pilar Cabot)

2012-01-21T07:10:00.002+01:00

De tant en tant participo en un programa de Ràdio Burjassot, realitzat pel poeta Alfons Navarret, on a partir de les entrades del meu altre blog Tèrbol Atzur parlo d'alguna poeta que ja he referenciat. Aquí podeu escoltar l'espai que vaig dedicar a Pilar Cabot:

A MITJA TARDA

2012-01-20T19:35:00.000+01:00

Imatge: Wolfgang Weber, 1929, Plaça del Pedró

A mitja tarda

A mitja tarda, en el silenci estrany

que s’estén pels carrers,
quan s’adorm el diumenge,

em ve a buscar la nena que vaig ser,

i torno a fer el passeig d’altres vegades,

fins a la Rambla, sempre diferent.

Fa molts anys, quan semblava que les coses

per força havien de tornar a anar bé,

després d’haver passat tanta misèria,

amb la mare creuàvem els carrers,

del Raval, tot sovint, per tantes coses:

Anar a la Boqueria, o a mirar

alguna processó, o aquell miracle

del Corpus, amb un ou ballant al cim

d’un garbuix de cireres i ginesta.

El pare treballava tantes hores!

Mai no podia passejar amb nosaltres!

La ciutat era un llibre de llegendes

que tenien espurnes de veritat,

però que jo confonia amb les mentides.

La mare m’explicava, més d’un cop,

que al mític casalot de Ca l’Erasme

la besàvia hi havia treballat,

de cambrera,

i que deia que les pedres,

velles i fosques, del carrer del Carme

eren per ella plenes de records…

La besàvia, nascuda a l’Empordà,

havia estat molt jove malcasada,

i amb un fill molt petit, que era el meu avi,

va haver de fugir cap a Barcelona.

Més endavant, quan el carrer Fortuny

era més fosc, un atzucac nostàlgic,

havien endegat una dispesa,

que va malmetre estalvis i salut

i va engrunar les febles esperances

que sovint donen força als més humils.

per intentar aventures impossibles.

I va venir la guerra, i molta por,

i solitud, i fam, i maltempsades,

i tots plegats van acabar en un pis

del Poble-sec, on al final vaig néixer.

La mare recordava, d’aquells temps,

un tapís amb la història d’Absalom,

a la sala elegant de Ca l’Erasme,

que l’espantava i li agradava alhora,

amb aquella atracció tendra i cruel

pel mal, que la infantesa acull, estranya.

La ciutat era un llibre de rondalles,

i el Raval, el capítol més extens.

Jo contemplava les postals antigues,

amb Santa Eulàlia al mig d’aquella plaça

que encara té el regust del temps perdut

i on sembla que encara hagin d’aturar-se

els carreters, cansats i baladrers.

Per regla general, qui fa diners,

sense enyorança fuig dels barris tristos,

on la infantesa, amb odis i amb amors,

els vindria sovint a tocar l’ànima,
i resten els herois dels fracassats,

aquells que mai no sortiran als diaris

ni a la televisió, si no és per dir

que hi ha mancances, moltes, o amb motiu

de crims, de malvestats o robatoris.

Així tot sembla clar.
Hi ha una ciutat,

per a gent benestant, civilitzada,

i un altre indret per als camins obscurs,

de la gent marginal, de costums primitius.

Jo encara hi veig un llibre de rondalles,

en aquest cor de la ciutat antiga.

Ara els contes es tornen de colors

i estan escrits en llenguatges diversos,

que, de vegades, costen de copsar,

si no és té el cor obert a tots els vents.

Veig nens i nenes que van a l’escola,

dones al forn, i a la carnisseria,

homes xerrant a cada cantonada,

contents d’haver-se retrobat tan lluny.

Barbers com els d’abans, pastisseries,
botigues amb joguines per dos euros,

i també carrerons on la foscor

amaga allò més fosc de cadascú.

Tot plegat, ja ho veieu, no ha canviat tant!

Sant Ponç cada any retorna, flors i llum,

I plantes remeieres, i mel nova,

com si la història s’afanyés, encara,

a romandre en el cor de la ciutat.

En aquest cor, obert a tantes coses!

Els contes són tan sols per qui els escolta

o els sap llegir en silenci, disposat

a creure en els miracles que ens expliquen…

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

NO PENSARÉ

2012-01-17T18:02:00.001+01:00

No pensaré

No pensaré en els dies

d'estiu, quan és hivern,

ni en les flors més boniques

quan els arbres són secs,

Cada dia és un dia

que m'han venut a pes,

un dia que s'escapa

cap al ponent encès...

Cada dia em desvetllo

amb una veritat:

Jo sola, cada dia,

brossa d'eternitat.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

Fotografia: Llac de la Ciutadella, Júlia Costa

SÓC DELS MEUS ANYS

2012-01-15T07:04:00.000+01:00

Sóc dels meus anys

Sóc dels meus anys, agemolida, incauta,

l'urc de l'ahir es va enfonsar en la nit,

La melodia no segueix cap pauta.

Volí, guitarra, clavicèmbal, flauta,

renill, gardeny, clapit.

Vaig fent forat al temps que breu s'escola,

no he fet atots, però no trobo consol,

un esparpall de somnis m'agombola.

Rònega, broixa, despullada, sola,

metzina al bol.

No em queixo pas, ni crec anar lluny d'osques,

ni a l'orsa vaig, ni m'he perdut enllà.

Platja lluent, empedrada de closques,

petxines d'or i aquest revolt de mosques

damunt la mà.

Ai, joventut. Què lluny, foragitada,

del meu recer, sense remei te'n vas!

Galivances d'etern, miratge, onada,

muntanya, barca, so de torbonada,

ponent, ocàs.

'Encara no', em diu la veu amiga,

es porta a dins la tresca i el somniar.

Flor, fruit, llavor, esqueix, arrel, espiga.

Cansada ja, m'urpeja la fatiga.

Avui, demà.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

Imatge: Júlia Costa,'Barceloneta'.

OLORS

2012-01-13T07:09:00.000+01:00

Olors

Aquell cafè calent de bon matí

amb la dolça alenada que rellisca

vora la gent, que calla i s'endormisca

perquè no té res més per afegir.

Entre llençols, carícies de coixí,

porta somnis encesos d'odalisca.

Aquell cafè calent de bon matí.

La sentor d'enyorada xocolata,

desfent-se poc a poc al gran perol.

La casa, en un diumenge sense sol,

melindros d'or rient a la safata,

I aquella neu de suculenta nata,

sobreeixint del recer d'un senzill bol.

La sentor d'enyorada xocolata.

Aquell humil i històric got de vi

que ha viscut a la casa dels més pobres,

Ajudant a empassar-se tantes sobres,

que fou goig, pena, enyorament, verí.

Got servit a l'hostal ran de camí,

i amagat a la cuina dels més nobles.

Aquell humil i històric got de vi.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

Imatge: Ampolles, llibre i magrana (oli sobre tela, Júlia Costa)

AQUEST CANSAMENT LLARG

2012-01-11T13:11:00.001+01:00

Aquest cansament llarg

Aquest cansament llarg, aquestes tardes,

l'hivern que encara no té flors a punt,

i dorm en els borrons de cada roure.

Aquesta fresca de bagueny als llavis,

un vianant silent a la vorera

d'un carrer qualsevol de la ciutat.

I aquesta pena

que sense cap sentit marfon les coses,

com si tot el que envolta el meu racó

del temps i de l'espai, ara, de sobte,

es tornés una llarga filagarsa

de somnis.

La teranyina inconsistent

de pols, que s'esmicola entre els meus dits,

com si la mort, inesperada sempre,

desfés objectes, mobles i records,

fins a deixar tan sols un rastre d'ombres.

No tinc motius de pena.

Al menys, la vida,

m'ha tractat amb pietat. Però els dies fugen,

lents, imprecisos, mentre ens arrosseguen

cap a la destrucció més absoluta

encara que el miratge de la vida

ens agomboli la il·lusió estantissa.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

CANÇÓ DE LA CURTA ABSÈNCIA

2012-01-10T07:12:00.001+01:00

Cançó de la curta absència

Quan el diumenge s'enfosqueix

i la tendresa m'esgarrapa

i tu no hi ets, i el temps s'escapa,

com el lliscar frisós d'un peix.

Quan el diumenge s'enfosqueix.

Quan el diumenge és un neguit

de gent il·lusa que somnia

en l'esperada flor d'un dia

que ompli les ànsies d'infinit.

Quan el diumenge és un neguit.

Quan el diumenge és massa llarg

i es fonen totes les clarors

i vora mil televisors

hi ha avorriment, i un gust amarg.

Quan el diumenge és massa llarg.

Quan el diumenge, a poc a poc,

engruna velles alegries,

i em sento a dins el pes dels dies

i que se'm torna cendra el foc.

Quan el diumenge, a poc a poc.

Quan tu no hi ets i tot és res,

i el vell rellotge, bategant,

s'emporta els anys i em vaig fent gran

i em deixa al cor un estrany pes.

Quan el diumenge s'enfosqueix.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

DESPRÉS DE FESTES

2012-01-08T10:13:00.001+01:00

Ja s'han pansit perles de vesc

sobre el llum vell del menjador.

La gent atura el proper tresc,

s'acaba el temps, torno a ser jo.

Si em prediqués un sant francesc

no li sabria dir que no.

Vaig al treball sense pensar,

tot ha passat, haig d'envellir.

El dia és fred, el cel és clar,

i un raig de sol trenca el camí.

Sobre milers d'aparadors

han rebaixat estris, joguines.

S'aturen els ordinadors

i es van buidant les oficines,

mentre endrecem totes les pors

al vell armari de les nines.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

ESTRANY EL TEMPS

2012-01-07T07:47:00.000+01:00

Estrany el temps

Estrany el temps, que passa i tot ho trenca,

talment un vent tramuntanal i absurd,

aquells lligams que semblaven per sempre,

tot el que fou i ara és desconegut.

Estranys amics, ara ombres enyorades,

afectes i odis, igualats avui,

el sord compàs, un ritme de petjades,

ona calenta sobre negre escull.

Estrany l'amor que jo no em creia massa,

i és, i el puc veure, i continua amb mi,

i sé la mort, estranya, alè que glaça

el vell indret que no podré assolir.

Estèril tot plegat, vida i no vida,

amistat, cobejança, orgull, alè,

Estrany pensar, estranya la mentida,

estranya la certesa de saber.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

CAMINEM SOBRE CENDRA

2012-01-06T07:50:00.000+01:00

Caminem sobre cendra

Caminem sobre cendra, sobre fòssils absurds,

el capvespre no és més que un fenomen de fira,

i cada anys els minuts es van fent molt més curts,

i el mirall que no parla, intransigent em mira.

Del no res a no res, vet-ho aquí tot plegat,

el resum d'un relat ple de pàgines tendres,

la novel·la del temps impresa en paper arnat,

impossible fer rams de ginesta al novembre.

Camino. Què he de fer? Enfonsar-me del tot?

Esperar, vora el riu, la tempesta darrera?

Escoltar encara avui el ressò d'un vell mot?

Estimar i compadir els companys de drecera?

Somniar cels de cristall i reines de les neus?

Creure en jardins subtils i d'eterna florida?

Viure, potser, tan sols, ja que sota els meus peus,

encara hi ha l'arrel d'una vella embranzida.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

DEMÀ

2012-01-03T08:58:00.000+01:00

Demà

Sobre runes d'avui

hi haurà noves esglésies

i noves catedrals

per les noves misèries.

Arqueòlegs pacients

bellugaran les pedres.

Els cranis soterrats

sota un trespol de gespa

sortiran retratats

a les enciclopèdies.

Hi haurà noves cançons

per cantar la tenebra

i per cantar l'amor,

l'enyorança o la febre.

Més enllà de la nit

m'oblidarà la terra.

Els estels fantasmals

seguiran fent la vetlla

a les nits sense llum

hi hagi pau, hi hagi guerra.

Més enllà del ressò

de la nostra impaciència,

del crit del revoltat,

de la parla estrangera,

més enllà del meu temps

m'oblidarà la terra.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

SOLITUD

2012-01-01T17:52:00.000+01:00

Solitud

Arribarà de nou

El fred que no esperàvem,

i la nit sobre el blat

amagarà la casa.

No trobarem cap llum

que ens tregui la basarda,

i arraulits en la nit,

esperàrem a l'alba.

La por ens ha aclaparat

just a sota d'un arbre,

potser algun arbre sol,

de ben migrades branques.

No gosem caminar

sota les nits covardes

i covards com la nit

fem la ruta més llarga.

Tot el temps de foscor

temps perdut que no avança,

ens llevarem amb sol

a hora de migdiada.

Encalçats per estranys,

desconeguts fantasmes,

fugirem cap enlloc,

pòtols sense esperança.

I malgrat amb por i tot

la nit és necessària.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

CARRERS BRUTS I VELLS

2011-12-30T13:15:00.001+01:00

Carrers bruts i vells

Carrers bruts i vells,

sol a la finestra,

els records perduts,

la humitat als vespres.

Un xisclar d'ocells,

el crit d'una mare,

el nen enfilat,

damunt la barana.

Geranis vermells

I roses de marbre,

menta i julivert,

margarides blanques.

Encara algun so

d'antigues campanes,

i també un vaixell

que el vent acompanya.

I a dalt, Montjuïc,

la nostra muntanya,

amb tants de secrets

com se n'explicaven!

El mar, ben a prop,

i la saragata

d'aquell Paral·lel

de llumets de plata,

que ens era recer

protecció i muralla,

del soroll estrany,

de la ciutat ampla,

i de tot allò

que ara sabem massa...

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

Nadal a l'escola, 1987

2011-12-25T09:13:00.000+01:00

Imatges web CEIP Bernat Desclot, anys 90

Nadal

Ja fa tants anys que guarnim les finestres

i dibuixem reis vestits de cartró,

que la llum tendra s'enfonsa en el vespre

i que Nadal ja no ens porta il·lusió.

Creixen els nois i les noies boniques,

se n'aniran cap al vent del demà,

i l'alegria dels xics i les xiques

amb les gebrades, se'ls esberlarà.

Nosaltres som una mica de pàtria,

el memorial de l'ahir, del passat,

un testimoni del temps rondallaire

tot recordant que Nadal ha tornat.

I amb una mica de vella alegria,

d'aquells pocs anys d'uns Nadals més glaçats,

cantem de nou les cançons d'aquests dies,

que la infantesa se'ns ha encomanat.

Es farà gran el menut que rondina

i aquella nena que no sap llegir,

l'entremaliat, el ximplet, el trapella,

i aquell que passa rient perquè sí.

Tots passaran i vindran altres vides

a desfilar pel mateix passadís,

tots voldran ser els primers de la fila

i tots tindran el mateix desencís,

davant la vida que no té innocència,

que té racons de tristor i solitud,

però tots plegats portaran una engruna

de les cançons d'aquests dies perduts,

d'aquells Nadals a l'escola llunyana,

d'aquella mestra que els feia sumar,

de la tonada del noi de la mare

que tornaran un capvespre a escoltar.

-Torna nadal!- es diran a l'orella.

-Torna nadal!- sentiran pel carrer.

I guarniran altre cop les finestres

amb mil estels retallats, de paper.

Que per molt dura que sigui la vida,

per més basarda que faci el demà,

sempre hi haurà alguna antiga establia,

amb un miracle a l'abast de la mà,

I amb Reis que vénen seguint una estrella

pel gran dessert de la sorra lluent,

amb uns camells carregats d'esperança

des de les terres somniades d'Orient.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004). Versió revisada.

SANTA MADRONA

2011-12-23T13:55:00.000+01:00

Santa Madrona

El campanar, entre terrats, s’enlaira,

guaita l’abaltiment del barri antic,

i desitja el castell de Montjuïc

arrabassar el tresor d’algun drapaire.

Dels vells focs n’ha restat una guspira.

La santa duu un vaixell sense retorn,

i enyora el pa calent d’algun vell forn

o el so perdut d’uns cavallets de fira.

Torna la fresca del palmó daurat

i un dijous sant amb gust de farigola

i una quaresma de color morat.

Resta al confessionari, agenollat,

un infant que ha trencat la guardiola

per a treure'n espurnes de pecat.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

LA NIT I EL TEMPS

2011-12-21T10:30:00.000+01:00

La nit i el temps

Ens abracem, i al món no hi ha fronteres,

i som, tan sols, nosaltres dos i el món.

La foscor fa que el centre de la terra

siguem tu i jo.

La nit s'estén, tranquil·la,

per damunt dels amants que la coneixen

i l'esperen, avui.

I tot, de sobte,

es fa immortal, i etern, i cobejable.

No es poden explicar les coses fàcils,

ni el miratge dels mots i dels silencis,

ni les boires d'espurnes irisades.

Aquest miracle de no tenir por

i desitjar la mort, de cop i volta.

Morir abraçada a tu per no amoïnar-me

mai més pels nostres fills o els nostres pares,

per l'esdevenidor que em neguiteja

perquè és sempre insegur, dubtós, incert.

Morir, per no saber que moren altres,

mentre el desig ofega, entre carícies,

la veritat de tot el que destorba

i la tragèdia de la vida passa

lluny de tots dos, sense saber que hi som.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

'L'inici del capvespre' al grup de lectura de Sant Gaietà

2011-12-19T07:28:00.001+01:00

Quan a la biblioteca del barri de Sant Antoni, la Joan Oliver, van llegir L'inici del capvespre, vaig contactar amb Maria Antònia Gensana, a qui havia agradat molt la novel·la i que porta un altre grup de lectura, el de la parròquia de Sant Gaietà, de l'Eixample.

El divendres, 16 de desembre, vaig assistir a la sessió en el qual el comentaven. Vaig arribar aviat i ja hi havia tres senyores -gran majoria de dones a tots els grups de lectura i corals que conec, constato un fet evident- i no vaig gosar, de moment, presentar-me com l'autora.

Una d'elles deia que no l'havia acabat encara i que li havia costat una mica, ja que ella era castellana. Ai, vaig pensar, a veure si diran que l'han trobat un rotllo. Però no va ser així, el van deixar molt bé, está muy bien escrito, deien. Es van sorprendre quan van saber que jo era l'autora, escoltant de forma discreta els comentaris inesperats de les lectores.

La tertúlia va anar molt bé, moltes dones, com he comentat, i dos senyors, un dels quals el mossèn de la parròquia. Jo ignorava tot el món que s'amaga rere la discreta porta de Sant Gaietà, una església preciosa i una comunitat activa i crec que poc coneguda per molta gent. Jo no sóc creient però m'adono que la religió catòlica és molt més polièdrica i complexa en les seves manifestacions vitals que la caricatura a la qual la redueixen sovint moltes informacions centrades, com sol passar, més aviat en els temes conflictius i escandalosos. En tot cas, també m'he adonat que no puc defugir el pes cultural religiós familiar, de la tradició i els costums, com tampoc no puc defugir ser catalana, tot i que no em considero allò que en diuen nacionalista.

La parròquia té una web on informa de les seves activitats, a l'església també s'hi fan interessants concerts. Els teatins són una orde de llarga tradició, amb un gran pes a molts indrets del món. Un dels seus sants va ser Andreu Avel·lí, aquest va esdevenir un nom força popular fa anys a casa nostra, jo coneixia alguns Avel·lins i Avel·lines, per cert, i aquest nom em feia gràcia. La mare d'un bon amic meu es deia així.

Cada dia constato que viatgem molt amunt i avall però desconeixem les meravelles properes, com aquestes esglésies que potser no són gòtiques ni romàniques però que tenen una bellesa molt especial, cadascuna a la seva manera, amb les seves imatges entranyables, els seus sants i Marededéus i els seus quadres i murals que ens evoquen històries exemplars i mítiques, fins i tot més enllà del tema espiritual que els creients poden copsar en profunditat però que també ens amara d'alguna manera als decreguts quan gaudim del silenci d'aquests espais.

Les esglésies, avui, no resten obertes sempre, com abans, hi has d'anar quan se celebren actes de culte o concerts, molts dels quals de corals formades per persones anònimes i coratjoses, una activitat cada dia més freqüent i que mostra la vitalitat cultural oculta, poc promocionada i que no surt per la televisió. El mateix que els grups de lectura que responen a moltes modalitats i motivacions però que representen una possibilitat més de relació social i d'amistat compartida.

MONTJUÏC

2011-12-19T06:57:00.000+01:00

Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.

Un castell sense reines ni princeses.

El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.

Una ciutat dels morts desmesurada.

Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.

Un fals teatre antic. Una pedrera.

Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.

Una atracció de fira, rovellada.

Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.

L’amor pagat i el lladre que s’escapa.

L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.

Un canó endormiscat. Una sirena.

Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

LA RESIDÈNCIA

2011-12-14T07:40:00.002+01:00

Fotografia: El 9 Nou

La residència d'avis

Un nou silenci ha transformat el poble

i la pau dels diumenges, com les heures,

s'enfila pels vells murs, i arriba als vidres

de les cases antigues.

Han obert

fora vila una nova carretera.

Al vell camí d'abans, ple de quietud,

hi ha finestrals que esperen el retorn

del brogit oblidat, amb una mica,

d'enyorament inútil.

Fa molts anys

Hi havia al poble fonts i balnearis.

Allà, segurament, la gent deixava

que passessin ben lentes les vacances

i que arribessin plàcides tardors.

Temps de tarja postal i de copalta

i de somnis romàntics amagats

rere ombrel·les de seda decorades

amb exòtics ocells d’indrets llunyans.

Ara el dia de festa s'esllavissa

i el poble no és res més que un poble mut.

En un dels vells hostals de carretera

hi ha un asil de gent gran.

Un gris establiment desinfectat,

amb una gran televisió engegada

durant les hores llargues del poc temps

que els resta als vells,

malgrat la ciència avanci.

Un d’aquest edificis que anomenen,

amb pietat falsa una residència

de la tercera edat'.

Els avis copsen

indiferents, l'inesperat silenci,

i escolten, solament, una remor,

llunyana, com de mar.

Remor dels cotxes

dels qui fugen enllà i que no coneixen

el secrets del viatge, i que els camins

tenen sentit, només en ells mateixos

i no pas en destins definitius.

Els vells ho saben,

massa tard, potser,

i recorden etapes de viatges

que feren pels camins de cada jorn.

Imatges al record de cadascú,

passades i presents, desesperades:

la fugissera pau vora els fogons,

l'avorriment d'un bar, un plor d’infant,

l'abraçada de dos enamorats,

les nenes que jugaven fent rotllana

o uns noiets empaitant-se vora el riu

que ignoraven encara com la vida

havia de malmetre tants estius.

Lluny dels silencis, més enllà del poble,

immensa, viva, la ciutat espera.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

EL CINE DEL BARRI

2011-12-11T13:26:00.000+01:00

El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira

i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.

Passava un aire fresc que feia olor de flors.

S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.

Avui una de riure, demà una de plorar.

Comentaris d’escola, mentre que el berenar

es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,

amb herois alts i rossos que no morien mai,

amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,

passions poc arriscades i una almosta d’esglai.

Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

PAISATGE

2011-12-10T12:03:00.000+01:00

Paisatge

Damunt dels terrats

la gavina blanca

s'emporta horitzons

cap a les muntanyes.

Vaixells molt petits

s’allunyen a l'alba,

cap a ports llunyans

de color magrana.

Dalt dels arbres quiets

s’adormen les fades

i estenen vels fins

de tardors de plata.

Sorrals de cristall,

palets a la platja,

peixos de colors

presoners de xarxes.

Entre el romaní

hi fila l'aranya,

pacient i subtil,

tendrament humana.

Voldria caçar

rantells sense traça,

insectes petits,

d'antena irisada.

Somnis sense nit,

el voltor els encalça.

Espurneig d'estiu

a la fondalada.

Si vens i te'n vas

i arribes i marxes

t'esperaré avui,

que el demà s'acaba.

Aranyons al bosc,

mallerenga blava,

enganyapastors,

crit de cogullada.

Veuràs una creu

a la clariana,

on s'atura el vent,

rodamón de l'alba.

On arriba el crit

de la gent calmada

i la mort no sap

quin follet s'hi amaga.

Si vens i te'n vas

i arribes i marxes

no em diguis adéu

ni m'escriguis cartes.

Que jo no hi seré,

rodamón de l'alba.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

LLEGENDA

2011-12-08T07:07:00.001+01:00

Llegenda

Quan els déus caminaven, emmurriats,

pels camins de la terra i comprovaven

amb un posat intel·lectual i esquerp

la perversa bondat de tots els homes

vingueren a la llar dels rebesavis.

Demanaven almoina, maliciosos,

per poder castigar la mesquinesa

probable, dels gasius i dels garrepes.

Els meus avantpassats, que eren pobríssims,

els oferiren aigua del seu pou.

Un pou gairebé eixut, de terres ermes.

Després els van fer seure sota el porxo,

els donaren ametlles, avellanes,

pomes i un bri de pa sucat amb oli,

agemolits davant d'aquell honor

exòtic, totalment inesperat.

Afalagats de la rebuda, els déus

beneïren la llar dels rebesavis.

I feren grans promeses de ventura

per l'esdevenidor.

Però, ineficaços,

tot plegat va quedar en foc d'encenalls.

Des d’aleshores que no hi confien massa

a la meva família, en déus i herois,

ni tan sols en algú que no pertanyi

al reducte petit del propi clan.

Diuen que som sorruts, tancats, hermètics,

primitius i maldestres, asocials...

El fet és que volem que ens deixin viure

a la vora del pou, sempre amb poc aigua,

però al fons del qual, en nits sense boirina

es pot seguir la via dels estels.

I que no ens posin altra volta a prova

perquè sabem que sempre serem pobres

i vet aquí que ens hi hem acostumat.

Potser ara no els daríem ni una poma

i encalçaríem el seu pas benèvol

amb la fona i un bon parell de rocs.

Ens hem tornat, a més, irreverents,

cínics i destructors.
Són els nous temps

lúcids i fràgils, racionals i estèrils,

però que ens permeten, al menys de moment,

pensar dels déus allò que més ens plagui

i no creure en miracles ni promeses.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

PARAL·LEL

2011-12-03T08:43:00.001+01:00

Paral·lel

Llavor de revolta,

plomalls, lluentons,

pecats a la porta,

i trets de canons.

Misèria i tristesa.

La rauxa, al carrer,

i la roba estesa

i un vell carreter.

En la boira espessa

del cafè concert

el desig s’esquerda

i el miracle es perd.

Monges fugisseres,

soldats sense nord,

sotgen les voreres

pel camí del port.

La pau i la guerra

als pobres fan mal,

i la nit aterra

el crit d’un fanal.

Esclaten les bombes,

ploren els fusells,

i fan capitombes

mil actors novells.

La història d’un dia

es fa eternitat.

S’escapa un tramvia

a l’altra ciutat.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

ALTERNATIVES

2011-11-29T18:28:00.000+01:00

Alternatives

Llicorella esmaltada, i la gerdera.

O els magatzems farcits de galindaines.

Un forcall de camins, i les bardisses.

O el parpelleig dels fars dels automòbils.

La basarda, la fosca i els silencis.

O el metro pel matí, les multituds.

El giravolt tossut del raspinell.

O mil infants que surten de l'escola.

Un astor vigilant, entre cingleres.

O el divendres, al vespre, en un cinema.

Un petit cementiri, entre xiprers,

i un nínxol sense nom.

O un cementiri immens, quatre xiprers,

i un nínxol sense nom.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

RESUM

2011-11-27T11:30:00.002+01:00

Resum

Quan vaig ser infant, si és que ho vaig ser algun dia,

els temps, em sembla, eren pitjors que avui,

però teníem la ràdio, i el cinema

del barri, i fins la missa del diumenge,

un espectacle estrany, que ens redimia

de tots aquells pecats inexistents.

Teníem els veïns amb un bon doll d'històries

per explicar al terrat, les nits d'estiu.

Cadascú coneixia el seu espai:

Els homes, al futbol i la taverna,

a més del seu treball de cada dia;

les dones, a la casa i al mercat,

i els infants, a l’escola i al carrer.

Ens explicaven contes, a l'escola,

estranys, tots plens de santes i dimonis.

Calia fer bondat. Les noies joves

havíem d'anar amb compte amb els xicots

i evitar els molts paranys que s'estenien

al nostre entorn, mesquí, pobre i covard.

I malgrat tot això, pel meu carrer,

hi floria optimisme a flor de pell.

Tothom volia anar endavant, i viure.

La gent es malfiava dels profetes.

-Ja veieu que ha passat amb les paraules

i amb els discursos i amb les rauxes folles...

Això deien, i oblidaven la guerra,

a poc a poc. I els enemics d'abans

feien tertúlies a la lleteria

i al bar més ple de fum de la barriada.

La meva gent no era dels triomfadors,

però tampoc no era dels vençuts herois.

Era gent conformada, que sabia

que la vida no sempre és una festa

i que al món, desitjada vall de llàgrimes,

s’hi ve a morir a pessics o a canonades.

En aquells anys l’església era ben plena

malgrat el general escepticisme

I deien que no feia mal anar-hi.

Que potser sí que déu, enllà dels núvols,

deixava que els humans s'estossinessin

per castigar el seu urc desesperat.

Érem persones febles, sense idees,

que solament volíem viure en pau

i veure passar el món darrere els vidres.

Després jo crec que un dia vaig ser jove

i vaig tenir profetes vora meu.

Ressorgien idees, predicaven,

els nous vidents, un nou demà més bell.

Explicaven els fets d'aquella guerra

agosaradament, sense temences.

Eren valents, sincers, i jo me'ls creia

perquè volia creure alguna cosa.

Explicaven que hi havia països

on no existien rics ni privilegis,

països on un era igual que un altre

i on tots tenien taula ben parada

i llibres als prestatges de la sala

escrits en moltes llengües diferents.

Jo volia que fos possible viure

en una terra sense fam ni lladres,

respectuosa, solidària i tendra.

Però aquell planeta eren, només, paraules,

i una gran majoria de vidents

van acabar vestits de funcionaris,

parant la mà quan acabava el mes

a algú que, espavilat, els vigilava.

Ara tampoc no crec en els profetes

ni en els contes que expliquen els experts.

M'he fet molt gran, potser massa de pressa.

No entenc el món que no és com jo volia

i potser m'abalteix l'escepticisme

heretat de parents i desenganys.

Espero sense goig que tot s'ho emporti

la riada imprevista i coneguda

cap al mar del no-res, el mai i el sempre.

Ja no hi ha cels on la gent bona dansa

I es recupera de les maltempsades

entre àngels, sants daurats i benaurança.

Tampoc, però, no hi ha un país que porti

la torxa de la pau a la bandera,

després de lluites innocents i netes,

amb gent tranquil·la, justa, responsable

i, sobretot, feliç.

Ni al nord ni al sud,

ni rere cap frontera. És que, potser,

m'amara, exagerat, el pessimisme.

Però escolto encara, amb la infantesa als llavis,

de tant en tant, sermons, i la pregària

d'aquells que volen desvetllar consciències

i encendre rauxes de revoltes velles.

Em neguiteja no poder esbrinar

si és d'encenalls el foc que els esperona.

Encuriosida, escolto el que ofereixen.

De fet, no crec que faci mal sentir-los.

Les paraules, sabeu? sols són paraules...

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

LA MORT I EL SOMNI

2011-11-26T06:55:00.000+01:00

La mort i el somni

Serem oblit, misteri, nit, imatges.

Avançarem sense saber el perquè.

I fins i tot, de tant en tant, joiosos,

creurem en mars eterns i inabastables.

Mostrarem, orfes, rebels tenacitats,

per no ofegar-nos abans d'horabaixa.

I al mateix tems, sobre la mort dels somnis,

hi ancorarem el somni de la mort.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

PETITA CANÇÓ D'ESTIU

2011-11-24T15:59:00.000+01:00

Inicio la publicació completa dels poemes del llibre Indrets i camins, que va guanyar el premi joescric.com l'any 2004. Tot i que ja he penjat als meus blogs alguns d'aquests poemes, ara aniré oferint el llibre sencer. És un llibret avui ja difícil de trobar i que va sortir amb algunes errades que he anat arranjant.

Petita cançó d’estiu

Neret florit

al fons del bac.

Sallent glaçat

i un raig de sol.

Camins humits

i el bleix d'un tret.

Xatrac perdut

al grau obert.

Rafal mullat,

xàfec d'agost.

A la ciutat,

fonoll i bosc.

Un vell portal,

un vell balcó.

I tu.

I jo.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

ITINERARI

2011-11-21T13:47:00.000+01:00

Durant molts anys, a partir dels cinquanta i a causa d'un accident greu a muntanya, el Foment Excursionista de Barcelona va organitzar cada novembre una missa en memòria dels excursionistes desapareguts durant l'any, ja fos a muntanya com de forma natural.

La missa es realitzava cada any a alguna església, ermita, santuari o parròquia diferent. Comptava amb l'acte religiós i amb un acte cívic, una xerrada sobre algun tema d'actualitat i d'interès general. Era una activitat entranyable, per a creients i no creients, amb motiu de la qual s'editava una tarja amb un dibuix o pintura d'algun artista i un poema d'algun escriptor. Escriptors de gran prestigi i categoria van escriure poemes al llarg dels anys per a aquestes targes commemoratives, com ara el mateix Joan Brossa.

L'any 2001 em van encarregar el poema, és aquest que penjo avui, quan ja han passat deu anys d'aquella commemoració, que es va fer a Andorra, a Canillo. Recordo que la xerrada cívica es va dedicar a Verdaguer, ja que el 1902 es va celebrar el centenari del seu traspàs. Va ser una evocació molt viva del Verdaguer caminador i excursionista, pujant muntanyes tot sol, de vegades sota una tempesta sonada, amb sotana i sabates poc adients, carregat amb maletes de fusta on portava llibres per obsequiar els rectors dels petits poblets on es dirigia.

La gent que organitzava l'activitat, en la qual s'aplegaven persones de molts centres excursionistes, s'ha fet gran i no hi ha hagut una renovació. Avui sembla que això de les misses és quelcom fora de context, malauradament. Jo no sóc creient però penso que la nostra cultura, ens agradi o no és catòlica i cristiana i que no resulta tan fàcil defugir-la ni bandejar-la sense renunciar a molts valors i sentiments íntims que de vegades no volem admetre.

En tot cas, aquí teniu el poema:

ITINERARI

Més enllà de la por i el cansament,
on dorm, amable, la inquietud del vent,
hi ha una muntanya que la boira amaga.
Al mapa del destí, cap a ponent,
s’hi dibuixa una ruta per l’obaga.

Cal arribar a la vila sense nom,
al corriol del neguit, al bosc on dorm
sota l’arç blanc, la font del pelegrí,
i passar la riera pel vell pont
sota la llum més tendra del matí.

Quan la claror s’esquinça en mil colors
les ombres de l’ermita dels pastors
acullen sempre el viatger cansat.
I entre la breu durada de les flors
hi batega un polsim d’eternitat.

A una clariana, abans de la carena,
quan la fiblada amarga de la pena
sembla atiar el neguit de la fugida,
sota la plata de la lluna plena
hi ha el refugi on tothom hi té acollida.

Es el refugi del retrobament,
allà on la breu espurna del present,
s’uneix al foc de l’alegria antiga,
i a la serenitat del sentiment,
i a la tendresa de la veu amiga.

Amb la claror del dia que vindrà
ens espera el cim nou del Més Enllà.

Júlia Costa. Poema editat en tarja amb motiu de la Trobada en memòria dels excursionistes.

11 de novembre de 2001. Parròquia de Sant Serní. Canillo. Principat d'Andorra.

L'ESQUERDA

2011-11-20T07:20:00.000+01:00

La tardor que s’escola per l’esquerda
de la paret del meu fràgil present
em porta algun record sense verí
i una olor feble de fornades noves.

He oblidat moltes coses, però algun
matí d’aquests d’avui, quan una fulla
davalla dels vells arbres del passeig
de sobte em ve una imatge, una paraula,
un gest d’algú llunyà.

Petits instants
que no sé si van ser o si són els somnis
que han fet forat a l’equipatge frèvol
que arrossego i que sembla que ja sigui
una part del meu cos.

L’estrany silenci
d'un cel sense orenetes ni falciots
em sobta avui, mentre obro la finestra
d’aquest ordinador, on les lluminàries
del món em fan saber que encara visc.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2011)

REFLEX

2011-11-19T13:17:00.000+01:00

La memòria, traïdora i imprecisa,
basteix rondalles als camins perduts
per on vam caminar de matinada
quan tot just un nou sol s’estavellava
en l’escuma de l’aigua, vora mar,
o al rierol perdut, o a la llacuna.

No saben qui serem ni qui vam ser
I al mirall del present, llac sense onades,
un rostre s’esvaeix i ni tan sols
sabem ben bé del cert si ens pertanyia.

Júlia Costa. Poesia inèdita (2011)

Al mercat

2011-11-17T06:12:00.000+01:00

Garolers de remença han estès la parada

al mercat medieval per turistes astuts

i entre càntirs de plàstic i pitxells i arracades

hi han escampat estampes de polítics locals.

Prometen pau i feina i diners i cultura,

tots són millors que els altres i encara ho seran més.

Un nuvolet de cendra s’ha escampat per la plaça

quan la tarda de festa començava a minvar.

Hi havia un foc llunyà a les velles muntanyes

on els senders antics ja s’havien perdut

sota tones de branques escapçades i seques.

De la ciutat antiga, cada cop més propera,

ha arribat un ressò de timbals decadents

quan la nit perfilava les carenes enceses.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2010).

HOTEL ÍTACA

2011-11-15T07:45:00.000+01:00

Sempre el present acull somnis que es van malmetre,

records ben garbellats per l’engany imprecís

enyoraments subtils, planys pel temps que s’esberla,

o la fatalitat de la mort al llindar.

Ja Ítaca no existeix, la de la jovenesa

a les guerres llunyanes va iniciar el seu declivi,

i en el camí difícil de l’estranya tornada

Odisseu, el trampós, va perdre la innocència.

Avui fan amb la dona una vida mediocre,

regenten un hotel a la vora del mar,

i expliquen als turistes inversemblants històries

de cara al sol ponent, a un jardí sense flors.

El fill els va emigrar vers terres més amables,

el passat els procura certa comoditat.

Molts avis europeus fan estades pagades

al seu recer farcit d’història llegendària.

Com sabeu hi ha versions per a gustos diversos.

Ens vam quedar, feliços, amb la convencional,

que canta amors fidels, constants i ben seriosos,

i que un bon guionista va endegar fa molt temps.

No són pas immortals, sé que qualsevol vespre

coneixeré la seva inevitable mort

i aquell modest hotel el comprarà algú altre,

potser un traficant d’armes redimit pels diners

o un magnat del petroli o un polític corrupte

o un artista fatxenda, excèntric i molt ric.

Ja no hi ha haurà aquells avis de modestos estalvis,

subvencionats pels seus governs socialitzants.

Reduccions de despeses, crisis de tota mena

I un excés simptomàtic de població envellida

faran de l’eutanàsia una pràctica admesa

moralment necessària, àdhuc imprescindible.

De vegades les coses poden empitjorar.

Júlia Costa. Poemes inèdits. Mitologies (2010)

Alfabet del Barri

2011-11-14T08:13:00.001+01:00

Alfabet del Barri

Al

barri

costerut

d’

espais

ficticis,

gens

habitable,

inhòspit,

juganer,

(kiosc

llampant,

minestra

narrativa),

ofreno

passes

que

recullen,

sordes,

tota

una

vida:

xerrameca,

zels…

Júlia Costa. Poemes inèdits (2010)

Viatge turístic

2011-11-13T06:26:00.002+01:00

M’han ofert a bon preu per a l’estiu

un creuer per l’infern, al vell estil

dels pocs herois que un dia aconseguiren

visitar aquelles grutes d’on fa segles,

no en pot tornar, pràcticament, ningú.

Caront et guia, i diuen que et comenta

anècdotes sucoses i distretes

de temps arnats i dels déus d’altres dies.

De fet el vell barquer no és pas autèntic,

una disfressa més com tantes altres

que acullen viatgers encuriosits

als museus, convertits en circs novells.

Has de portar sota la llengua, diuen,

allà on també es col·loquen unes píndoles

que fan que el cor aguanti, una moneda

brillant, de curs legal, encara verge.

Tot és un joc. Un més enllà de plàstic,

un decorat pintat d’allò més bé,

realista i amb monstres hologràfics

surant pel gran engany ple de miratges.

Pels porucs hi ha viatges més vulgars,

al Pirineu, a França i a la Xina,

val més no fer el fatxenda agosarat.

Qui sap... potser aquell Hades no és mentida

i no en torneu mai més. Potser el barquer

sigui, de fet, un lladre sense escrúpols.

Júlia Costa. Poemes Inedits. Mitologies (2011)

Història del món

2011-11-12T08:26:00.000+01:00

Expliquen els antics que aquell déu parricida

tenia por que els fills no fessin el mateix

que ell va fer un dia al pare, envejós i rebel.

Per això se’ls cruspia a tots sense manies

ben acabats de néixer, tendres com el pa blanc,

car no era partidari de castedats excelses

ni de moderns controls de la natalitat.

Un dia la senyora li va lliurar una pedra

de granit de l’Olimp vestida amb blancs bolquers

dient-li somrient:

-Ès el menú del dia,

el teu darrer fillet acabat de cuinar.

Cronos es va empassar la pedra amb coherència,

doncs en el fons de tot, volia ser vençut,

ja que el poder arriba a ser massa feixuc

quan dura fins l’excés, àdhuc per al qui mana,

i va fer veure a Rea que es creia l’enganyifa

barroera, de la dona, ja farta de parir

i veure com els fills esdevenien febles

hamburgueses inútils al ventre del marit.

I així va ser com Zeus es va salvar

i es va girar la truita, encara que els mortals

van continuar suant la cansalada

als prats dels amos, durant anys i panys.

Júlia Costa. Poemes inèdits. Mitologies (2011)

Encadello paraules a la porta de casa

2011-11-10T16:38:00.001+01:00

Encadello paraules a la porta de casa...

Encadello paraules a la porta de casa

al vell carrer perdut en un poble oblidat,

on ja no hi ha pagesos ni pastors ni mainada

ni puntaires antigues ni traginers sorruts.

De tant en tant s’atura un viatger nostàlgic,

una parella jove, un foraster perdut,

una dona estrangera, un brau excursionista,

o algú sense cap pàtria o sense cap record.

Em lloen el silenci i la pau de la tarda,

em pregunten on són i els indico un camí,

i retraten l’església on els sants fan becaines,

avorrits, sense misses, rosaris ni novenes,

ni tan sols un mossèn d’esperit esforçat

que confessi amb tendresa els pecats impossibles.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2010).

Com si volés, en cavallets de fira

2011-11-09T07:00:00.000+01:00

Com si volés en cavallets de fira

veig passar el temps en cercles infinits

i escolto coses ja potser escoltades

i veig paisatges repetits i vells.

Munto un acolorit rossí de plàstic

o una carrossa de daurat acrílic

o un cotxe de bombers que no va enlloc

o una olla de l’infern més pintoresc.

De tots aquells que amb mi van pujar un dia

molts han anat baixant de tant en tant

i nous clients ocupen el seu lloc.

De tots aquells que enderiats voltaven

quan jo em vaig estrenar, ben pocs en resten.

Resignats a un destí de cercles sòrdids

saben que han de baixar quan sigui l’hora

del seu final malgrat que mai s’aturin

del tot, els cavallets d’aquesta fira.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2011)

ENTREVISTA a l'entorn del llibre LA CENDRA DELS ANYS

2011-11-06T13:30:00.001+01:00

Reprodueixo l'entrevista sobre La cendra dels anys a la revista Lo Cantich, que em va fer la poeta Sandra Domínguez (Papallones en la llum). Agraeixo a la revista i a la Sandra el seu interès i suport!

  És la nit de tots sants i segons deien les llegendes del poble, les bruixes es reuneixen a la Penya del Boc.

     En Francesc és un actor madur qui, a causa del panorama cultural, s’ha hagut de conformar amb aquells treballs que li han anat sortint al llarg del temps: una sèrie televisiva, anuncis i obres teatrals de poc pressupost que li han atorgat una vida de bohemi, de despreocupat, que afirma haver-se enamorat sempre de la bellesa, vingui aquesta d’on vingui. Una mica desorientat decideix retornar a Userda on passava els estius en la seva infantesa. El retorn a Can Bardet també suposarà la coneixença d’una dona gran, la història de la qual a la novel·la s’alterna amb la vida d’en Francesc.

     Els secrets d’una nissaga, la història d’una estirp propietària de Can Cabanell que arrela els seus orígens d’ençà d’un avi implicat en les guerres carlistes i la lluita tal de per mantenir la fortuna familiar i preservar l’honor envers les desavinences de la vida seran proverbials per a la supervivència.

     La novel·la es desenvolupa a cavall entre Userda i Barcelona, aquest primer paratge envoltat de rocams i muntanyes. Mostra la vida turmentada de les qui fan prevaldre la fortuna i l’honor per damunt de la felicitat.

     SD: D’on ve Userda? On puc trobar una estàtua d’àngel, on és Can Cabanell? Tot just fa una hora que abandono Userda després d’haver observat el paisatge que he estat vivint mitjançant els teus ulls, d’on parteix aquest enclavatge únic i paradoxalment tant conegut?

     Userda forma part d’una geografia inventada que he anat fent servir en la majoria de les meves novel·les ambientades en el món rural. Jo no he viscut mai a pagès, hi he fet breus estades per visitar parents o fer turisme, potser per això vaig mitificar des de la meva visió urbana el món de pagès. En els meus primers llibres aquest poble estava directament inspirat en Mieres, on va néixer i viure el meu pare, un poble de la Baixa Garrotxa, però amb vincles amb el Pla de l’Estany. Tota aquella zona s’havia conegut com la Navarra catalana, ja que havia estat profundament conservadora i carlista. Amb el temps he sabut que el meu besavi va anar a raure en aquell poble desterrat del seu, Beget, a causa de les conseqüències del final de les terribles guerres carlistes, encara molt poc conegudes i estudiades.

     La guerra civil va representar allà un gran trasbals, la gent era molt religiosa i tradicionalista, per això va patir la mort de molts parents capellans o de fills seminaristes, cosa que explica un profund franquisme sociològic que actualment potser no s’entén gaire. Va ser aquella una terra boirosa i aspra, de soldats desertors i capellans amagats. A més a més, ben a prop hi havia el seminari del Collell, que va ser presó durant la guerra i que encara va tenir més pes en el tarannà dels habitants d’aquella zona. El cementiri de Mieres sempre ha estat molt cuidat, el conjunt de l’església barroca i els xiprers del cementiri és impressionant i en aquell indret, com a la novel·la, hi ha moltes poques tombes a terra, la majoria són nínxols. L’àngel de la mort és una invenció, inspirada en tombes de molts altres indrets.

     Tot això i les històries familiars que vaig anar escoltant van conformar aquests paisatges imaginaris, que no són enlloc. Amb els anys i els llibres Userda ha abandonat Mieres i ha anat assolint característiques pròpies, avui no és a la Garrotxa i la Penya de Boc potser té més semblança amb el Pedraforca que amb cap muntanya de prop d’Olot. El nom mateix l’he manllevat d’un túnel del Garraf, per exemple. S’ha convertit tot plegat en un paisatge mític i literari que em permet molta llibertat a l’hora de descriure’l.

     SD: Has triat els personatges o t’han triat a tu?

     Una mica de tot. Inventes uns personatges i ells van agafant vida pròpia i portant-te per camins inesperats. Canvien amb tu i t’expliquen secrets que no esperaves descobrir. La creació literària, en la narrativa, és un misteri. Com en els somnis, barreges elements reals que pots reconèixer amb d’altres que no saps d’on han pogut sortir, fins i tot inversemblants.

     SD: M’ha colpit la personalitat de la Dolors, perquè hi he reconegut en ella un tarannà que m’és familiar, el de brandar l’espasa pel punt d’honor familiar malgrat això suposi fer infeliços la resta. Deixa’m dir-te que l’he trobat absolutament creïble i extraordinària. Hi ha algun personatge que s’hagi impregnat més de tu?

     La Dolors és una matriarca per la qual la família i la dignitat, o allò que ella identifica amb la dignitat, està per damunt de tot. Tan sols amb el seu fill es mostra feble i devota. No li interessa ni tan sols la seva pròpia felicitat, un concepte que per a ella té un valor molt relatiu. Em va semblar un personatge una mica exagerat, però després vaig veure al cinema el documental sobre la família Baladia, Abans que el temps ho esborri, i em vaig ensopegar amb una dona d’un tremp semblant, una tieta temible, valenta, cruel i manipuladora, amb les seves febleses també, en aquell cas per un net malgastador. Són personatges que no desvetllen cap mena de simpatia, però que han fet el seu paper històric i han fet tirar endavant moltes coses en temps difícils.

     Encara que a la novel·la hi he inserit alguna anècdota personal no m’identifico gens amb cap dels personatges ni de les situacions, és la novel·la menys autobiogràfica que he escrit per ara, em sembla.

     SD: Júlia, has tingut moments en els que literalment la novel·la et posseeix? Quant de temps has trigat a fer-la?

     Aquesta novel·la la vaig escriure fa anys, gairebé deu o més, tot i que era aleshores molt diferent de la versió definitiva. Com que aleshores no me la van publicar la vaig anar arrodonint al llarg del temps. He tingut la sort que l’he pogut editar quan crec que ja havia millorat molt. El procés creatiu sovint és com una mena d’enamorament, passes de l’exaltació al desànim i d’aquest a la creativitat constructiva i raonada.

     SD: Explica’ns (si es pot) algun hàbit que t’és precís per desenvolupar la fase de creació.

     Els hàbits d’escriure i llegir són els més importants i que no cal perdre, com passa en qualsevol activitat humana. Escric cada dia als meus blocs i llegeixo molt, tinc la sort de fer-ho de forma ràpida. Vaig tenir la sort d’aprendre a llegir molt aviat, gràcies a la meva mare. No hi ha millor escola per escriure que llegir molt i practicar l’escriptura. L’escriure, com el dibuixar o el pintar, té moments millors que altres, no menystinc la inspiració, tot i que no sabria explicar ben bé què és, però sovint no cal cap mena de tema previ, es pot escriure sobre tot i en tot moment. Després ve la fase més important i feixuga, la revisió de tot plegat.

     SD: Les dones en aquesta novel·la tenen un protagonisme important, has dotat d’un caràcter fort i determinant per a la supervivència a dos personatges femenins, fins i tot un d’ells amb un punt de crueltat. M’ha sobtat la paradoxa entre el be i el mal, i el criteri que algun personatge s’imposa per tal d’assolir la fita costi el que costi. Som emocionalment més fortes quan es tracta de protegir als nostres fills, o creus que això en la mesura que avança el nostre camí cap a la igualtat s’anirà equiparant?

     En més d’una ocasió m’han dit que en les meves novel·les estan més ben descrites i estudiades les dones que no pas els homes. A més a més tinc tendència a contraposar dones fortes amb homes febles. Aquí vaig intentar aprofundir en els personatges masculins però em temo que les dones els acaben superant de nou.

     La crueltat era gairebé imprescindible en el món d’abans per tal de sobreviure, la vida era més a prop de la realitat del món natural on preval, ens agradi o no, la selecció natural, la llei del més fort. La cultura i la civilització han fet evolucionar el món però quan hi ha una situació extrema, una fam, una guerra, torna a sortir l’espècie biològica en estat salvatge. Pel que fa a persones que tenen una fita econòmica, política, social, i que sacrifiquen el que sigui, àdhuc família o amics, per tal d’assolir-la, n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent, només cal contemplar la realitat del present, propera o mediàtica, i en trobaríem molts exemples.

     Sobre l’instint maternal s’ha escrit molt i hi ha qui fins i tot el posa en dubte. De fet hi ha persones que el tenen i persones que no, la humanitat és molt diversa. De tota manera i parlant de forma general crec que incideixen molts elements biològics en la maternitat, fins i tot en la paternitat, tot i que una i altre s’han viscut de forma molt diferent. Avui tot plegat està canviant molt i de pressa en la nostra societat occidental però no tinc ni idea de com pot evolucionar tot plegat amb la incorporació, per exemple, de valors d’altres cultures que de forma més o menys natural és possible que també tinguin un pes en la vivència dels sentiments familiars. Els vincles de sang s’han afeblit, les famílies han pres formes molt diverses. És impressionant i excitant contemplar tants canvis de mentalitat però el futur sempre ens pot sorprendre o decebre.

     Per altra banda, opinar sobre generacions que no són la meva és molt difícil i les generalitzacions sempre són restrictives i injustes.

     SD: Has estat mestra durant molts anys, què li diries a una noia que amb quinze anys et diu que vol ser escriptora?

     En la meva època hi havia moltes poques coses a triar, entre les quals, la professió. Vaig estudiar magisteri als vespres, mentre treballava en una oficina. Avui hi ha un ventall més ampli de possibilitats en teoria, pel que fa als estudis, però menys feina real i potser al capdavall tampoc no serà fàcil triar. Em considero escriptora també però mai no he viscut d’escriure ni crec que ho hagués pogut fer.

     Per a ser escriptora el primer és llegir molt i crec que si et vols professionalitzar en això hauràs d’optar algun ofici que tingui relació amb l’escriptura, com ara periodisme o filologia. També és important des de ben aviat entrar en contacte amb grups de la mateixa edat que tinguin les mateixes aficions, col·laborar en publicacions locals, enviar textos a concursos, ja que amb totes les seves limitacions i condicionants et posen en contacte amb aquest món i amb persones que s’hi relacionen.

     El món de la literatura és complex i difícil i, com totes les professions, té moltes servituds i mesquineses, cosa que pot provocar grans decepcions. Abans parlàvem de les persones que ho sacrifiquen tot a una fita, en el món dels escriptors i escriptores també existeix aquest tipus de gent. En una ocasió vaig sentir algú comentar que els personatges que més deceben són precisament els escriptors, sovint el que escriuen té poc a veure amb la seva vida real o amb la seva manera de fer i pensar. Però el món és així i això s’esdevé en tots els àmbits. Patricia Highsmit té un llibret poc conegut Suspense. Como se escribe una novela de intriga (cito el títol en castellà ja que el volum que tinc és en aquesta llengua) en el qual el contingut va molt més enllà del títol i és, de fet, una mena de manual de consells i reflexions sobre l’ofici d’escriptor. Admet que si vols publicar has de fer concessions a allò que demana el mercat, això, però, es pot fer amb dignitat i sense malmetre la qualitat del que fas.

     Jo he escrit de forma aficionada, tot i que devota, però si hagués de començar i volgués intentar viure d’aquest ofici també hauria de fer certes concessions, incidir en la literatura juvenil i infantil on de vegades és més fàcil publicar, tocar temes d’actualitat i gèneres de moda com són avui la novel·la històrica o la novel·la negra, intentar estils adients al gust de les noves generacions lectores, fer contactes i cercar relacions personals en el món editorial. A mi, però, actualment em costaria un gran esforç fer això i com que no he de viure d’escriure puc viure el que em resta de vida escrivint el que em vingui de gust. Si després s’edita o no és tot un altre tema, el món editorial avui té també molts problemes de subsistència. Els peixos grossos es van menjant els petits i els llibres tenen una vida molt breu en un món de novetats constants. És fàcil desanimar-se i jo mateixa vaig passar més de deu anys sense intentar publicar després de les primeres experiències, amb les quals vaig tenir uns quants desenganys ja que al principi, quan veus un llibre teu en paper creus que tot serà molt més fàcil.

     SD: Només em queda felicitar-te honestament per aquest viatge que ens has regalat, creu-me que Userda m’acompanyarà durant un temps ja que aconsegueixes una immersió total en la història d’un temps del qual no se’n parla massa. Des de "Lo Càntich" et desitgem molts èxits amb “La Cendra dels anys” una novel.la que et condueix entre les boires d’un passat i que assoleix la quota necessària de misteri i de satisfacció en la lectura. Per si no t’ho han dit mai, cosa que dubto, gràcies per escriure-la.

     A vosaltres per llegir-la i comentar-la. Publicar és molt difícil però que et llegeixin a fons encara ho és molt més actualment. Els suplements culturals dels diaris cada dia parlen menys de llibres i de vegades tens la sensació que existeix un món de la cultureta oficial, lligat als grans mitjans, on sempre surten els mateixos i una mena d’altre món cultural alternatiu, representat per iniciatives com Lo Càntich i moltes altres que hi ha per tot arreu, com ara la mateixa web dels relataires, amb poca difusió mediàtica però que són extraordinàriament vives i actives. I molt més reals.

Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 24 d'abril de 1948) és mestra i escriptora. Ha publicat les novel·les juvenils "Enmig d'orats i savis" (Barcanova, 1993, finalista del Premi Joaquim Ruyra) i "Retorn a les boires" (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per a adults ha publicat "Ombres" (La Magrana, 1994) i "Rondalla del camí" (Publicacions de la UAB, accèssit Premi Pere Calders, 1998). Com a poeta, ha obtingut el Premi joescric.com amb el recull de poemes "Indrets i camins" (editat el 2005 per aquest portal literari) i ha publicat el llibre de poemes "La pols dels carrers" (Meteora, 2006). Ha rebut els premis Francesc Candel de narrativa, Hilari d'Arenys i Andreu Trias de poesia i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L'any 2007 va guanyar el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs amb "La descomposició de la llum" (Omicron, 2007).

Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
«Entrevista a: Júlia Costa»

GIRA LA RUTLLA

2011-11-04T09:53:00.000+01:00

Gira la rutlla

Menada sense traça

A les palpentes.

La cassanella

Amaga noves vides

Imprescindibles.

Llum abaltida

Pantalla quotidiana

On el món sura.

Frèndol perdut

Miratge d’altres hores

De jocs d’orats.

Telèfon mort

a la taula parada

Ple de silencis.

Al fosc catau

Hi dorm una rondalla

de paper imprès.

Suren deixalles

Després del breu naufragi

De mitjanit.

Júlia Costa. Poesia inèdita (2010)

Aspàsia i el batlle

2011-11-03T06:53:00.001+01:00

Han denunciat a Aspàsia els homes de la vila

per què diuen, malèvols, que distreu les noietes

i les porta a mirar com pugen gratacels

els enginyers novells, a fora les muralles.

Aspàsia va venir de qui sap quines terres

fa gairebé dos anys. Va enamorar el meu batlle

i aquest va abandonar una esposa primera

a qui passa, això sí, una pensió sucosa,

per tal que amb dignitat mantingui un noi gandul

que van tenir plegats quan eren molt més tendres.

El batlle, apassionat, amb l’urc de la conquesta

i el sexe revifat per la passió novella,

va començar a somniar en construir piràmides

I torres que gratessin els núvols de cotó.

Diuen que aquesta dona li regira el cervell,

que ni tan sols l’estima, i que qui mana és ella.

Qui sap. Corren les brames i les tafaneries,

i el poble, abans petit, de carrers empedrats,

ara és una ciutat fatxenda i pretensiosa.

Jo crec que sense Aspàsia també hauria passat

més o menys el mateix, el destí té recursos

per tal que s’acompleixin les velles profecies

que anunciaven una època de puixança econòmica

motivada per l’alça de l’especulació.

De fet, n’estic segura, és ella qui somnia,

qui planeja castells, i palaus, i torratxes.

ella qui té l’enginy i fins la poesia.

El batlle era un babau i encara ho és, em sembla,

però al carrer més ample de l’eixample recent

li han fet un monument de marbre de Carrara.

Júlia Costa. 'Mitologies', 2010. Poemes inèdits.

Tinc el vestit somall...

2011-11-01T16:19:00.002+01:00

Tinc el vestit somall, estès al celobert,

i encara no és a punt per la ballada

de la tarda de festa de diumenge.

Ha plogut a la nit, una pluja constant

que ha esmaltat les parets i les velles baranes

amb una capa lleu de brillantor poruga.

Han crescut les llavors d’alguna estranya mena

de mongetera màgica, al pati dels veïns

i han conformat un arbre de branques malaltisses

que cerca llum i sol entre les galeries.

A l’enforcall de branques, daurades cassanelles

amaguen el miracle d’uns paràsits que esperen

el moment de ser adults i deixar el seu recer

per volar amb ales noves cap als terrats del barri.

Un avió s’ha esmunyit pel rectangle de cel

visible des de casa. I s’ha empassat la cua

flonja, ensucrada i feble, d’un núvol estantís.

Júlia Costa. Poesia inèdita (2010).

Segello amb fang...

2011-10-30T08:03:00.000+01:00

Segello amb fang l’entrada de la cova

on els records hivernen pel gener.

He intentat no peixar-los, vull que dormin

de forma inalterable ja per sempre

sense somniar improbables primaveres.

M’assec davant la porta segellada,

vora la font que cerca un riu més gran,

per on s’esmuny silent la salamandra,

i el vent hi troba el niu de la serp d’aigua

i la molsa més tendra del bosc vell.

I espero el pelegrí de veu cansada

per anar-me’n amb ell, camins enllà,

cap a la catedral de l’Esperança,

on a l’urna d’argent hi ha l’incorrupte

cor venerat d’un sant desconegut.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2010).

HOTEL PARTENÓ

2011-10-28T10:14:00.001+02:00

Em van explicar un dia una mena de conte

d’un home cultivat, però molt pobre,

que va tenir nou filles en el temps

en els quals sembla ser que no hi havia

tanta afició al control dels naixements

com passa avui.

L’home cercava un mascle

i així, de noia en noia, resignat,

quan va arribar al llindar de la desena

de noies, va fer vot de castedat,

cosa que va agrair la seva dona

avorrida de tantes criatures,

dels aparellaments sense gaubança

i de parts naturals sense anestèsia.

L’home va anomenar-les com les muses,

Cal·líope, Terpsícore, Melpòmene,

Erato, Clio, Euterpe,

Polímnia, Talia i la petita

Urània, la més llesta de la colla

I amb una visió molt universal

del que calia, per triomfar a la vida.

I les noies van créixer i van florir

I van muntar una empresa familiar

dedicada a l’amor, però amb cultura,

on rebien els ben triats clients

vestides com antigues cortesanes

en un pis decorat al bell estil

del Partenó.

Al pare i a la mare

ja vells, els van portar a una residència

que es deia Les Hespèrides, molt neta

i amb un jardí esquitxat de llimoners.

Sempre ha estat útil i molt adient

tenir una mica de cultura clàssica.

Júlia Costa. 'Mitologies', 2010. Poemes inèdits.