12.3.17

HAN PASSAT TRETZE ANYS I EL MON SEGUEIX DONANT VOLTES

Resultat d'imatges de 13 años 11 m

Ahir va fer tretze anys de l'atemptat de l'onze de març, a Madrid. Jo era a l'aula d'informàtica, aleshores n'era la coordinadora, i una companya va entrar esverada i em va explicar que a Madrid havia explotat una bomba, que hi havia més de vint morts, i va començar a cercar informació a la xarxa. Aquell nombre inicial es va multiplicar per deu i els fets van tenir conseqüències diverses, aquelles van ser unes víctimes incòmodes en molts aspectes, per desgràcia.

Anys després vaig anar a Madrid i vaig visitar el memorial que se'ls havia dedicat, a l'estació. Aleshores estava cuidat però fa un temps algú va cridar l'atenció sobre la deixadesa en la qual havia caigut aquell espai. M'imagino que enguany el deuen haver endreçat, s'ha inaugurat un monument i tot i els poders públics han aprofitat l'avinentesa per sortir als diaris. La historia dels atemptats i de tot el que va passar després va evidenciar moltes de les febleses d'una Pell de Brau, amb país nostrat inclòs, que no acaba de trobar el seu camí i on tot topa amb capelletes, partidismes, prejudicis, fatxenderies i covardies.

Els problemes als avions han generat un munt de mides de seguretat que freguen l'absurd, però resulta impossible establir aquestes mides tan exagerades al món quotidià dels metros i els trens de rodalies, és clar, on resultaria molt fàcil fer-ne una altra de grossa si en algun moment quatre desgraciats a qui han adoctrinat es veiessin empesos a venjar-se d'un món injust estossinant innocents que tenen poc a veure amb els seus problemes. Quan passa el que sigui, avui, ens envien els psicòlegs i es generen protocols però poden passar tantes coses que hem d'assumir que fins en el món ben peixat que ens envolta ens cal anar a les festes amb el cor esforçat, com a la guerra, com va escriure Maragall en el temps de la bomba del Liceu.

Amb motiu de l'atemptat la televisió, aquells dies, va aturar la programació, amb dues excepcions: va continuar l'emissió de publicitat i no es va suprimir el futbol, faltaria més. A això de la publicitat fa referència aquest poema que vaig escriure aleshores i que més endavant es va publicar, amb d'altres, a La Pols dels Carrers.  El recupero avui, per recordar, però ens enganyem a fons si pensem que en no oblidar evitem que els disbarats es repeteixin. La publicitat, amb el consum que se'n deriva, i el futbol, però també un esport de consum de masses que avui ens paralitzarà la ciutat durant tot el matí, evidencien el surrealisme vital del qual escrivia fa poc en l'altre blog. Potser és que ens calen aquestes frivolitats, per sobreviure amb una mica d'alegria vital, ni que sigui de plàstic, qui sap. Els opis del poble, avui, compten amb un munt de variables. Un altre tema és si es pot viure sense una mica d'opi.


FEM UNA PAUSA, PER ANAR A PUBLICITAT

(11-3-2004)


La televisió parla de desgràcies i penes
de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.
Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda
i el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera
i una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,
els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.
la violència arrossega els infants i les cases
i dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva
i un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora
i tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet
i els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures
i s’apaga el cinema i el teatre i el ball,

fins i tot aleshores les pauses dels anuncis
entonen un rosari de greus frivolitats
i obren el seu mercat de productes inútils
sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat del món i de la vida
sempre roman obert, proper i acolorit,
al racó de la llar on plorem infortunis
i apedacem amb cura un mitjó foradat.


Júlia Costa (La Pols dels Carrers, Meteora. 2006)