L'hivern damunt del mar. Antics silencis
s'esmicolen al port domesticat
per on passeja un munt de pelegrins
que compren galindaines i es retraten
amb un paisatge de clarors somortes
darrere seu, sense pensar en tragèdies
ni en mars amb ones ben poc innocents.
El temps s'emporta els morts i la nostàlgia,
les il·lusions, tan fràgils, les proclames,
les frases fetes, les consignes velles,
la joventut, les festes i les frases
repetides a un munt de samarretes
i a les acolorides enganxines
que esquitxen aquest món tan poc amable.
Cal viure, no sé com ni els objectius
que ens empenyen a riure i fer barrila,
a esmerçar en francesilles els estalvis,
a embolicar presents i fer llaçades,
i a marcar el calendari amb vermellors
lligades a la història, a les rondalles
i a les celebracions de tota mena.
Potser ens han conformat, qui sap per què,
amb un ordinador com de fireta,
que fa que encara ens aturem seriosos
davant d'un sol ponent, d'un mar en calma,
d'un moment tan estrany i imprescindible
com aquest del capvespre vora l'aigua
on s'emmiralla la ciutat amable.
Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada