23.10.16

MATÍ DES DEL BALCÓ


El miracle habitual de cada dia
fa que de nou, i sempre per llevant,
el sol escampi llum damunt les cases
com pot, entre els carrers, sobre els terrats.

Em meravella la seva constància
i que malgrat un món tan arrauxat
jo pugui contemplar-lo sense pressa,
i fins i tot en llibertat i en pau.

Sí, tot és relatiu, sóc conformista,
al fons esbrino en un balcó els colors
d'una bandera molt agosarada
en aquests temps de pàtries imprecises.

Les queixes són constants per totes bandes,
que si els polítics, que si el capital,
que es viu pitjor que mai, que la gent jove
no té un futur que sigui cobejable.

Oblidem molt aviat. La meva mare 
ens repetia de petits, dolguda,
que mai no estàvem prou contents del tot,
ella, que estava trista tan sovint.

Mirar massa al passat fa que ensopeguis,
i contemplar un futur apocalíptic
que oblidis els miracles quotidians,
tan senzills i banals, el sol als vidres,

una llesca de pa damunt la taula,
un dibuix a mig fer i un breu poema,
i quatre amics i uns quants parents que viuen
força bé, comparats amb els meus avis.

Passa gent matinera que treballa,
i una noia gentil escombra amb traça,
satisfeta, potser, de tenir feina
ni que sigui precària i temporal,

la vorera per on tantes vegades
he caminat cap a destins inútils
amb el cap ple de somnis impossibles
i una insatisfacció que avui enyoro.



Poemes inèdits, Dietari de tardor, 2016







17.10.16

1986

 Resultat d'imatges de Maragall saltando


Ja fa trenta anys, quan jo era mestra,
                                               a escola
van arribar els infants, entusiasmats.
Barcelona ha guanyat, deien rient,
com si aquell fet tingués un mèrit gran
i ells en formessin part. 

                                 Quan ets petit
creus que el que passa ha de passar,
                                             que tot
respon a mèrits justos, previsibles.

Onze o dotze anys dels d’aleshores, 
                                              l’EGB,
estossinada al capdavall, com tot.

Tot és passat avui,
                                              Ben aviat
es van anar a apuntar per fer de voluntaris
amb una joia que tan sols és plena
en aquests anys estranys i esperançats,
quan deixes de ser infant, sense adonar-te’n.

Jo, ho he de dir, no compartia gaire
aquella eufòria, i és que començava
a fregar madureses inquietants
d’aquestes que et demostren que tot passa
i que tot es transforma de vegades
en contra teu.

                    Vaig perdre molts paisatges
En aquells anys que avui són un record
amable,  i he d’admetre, fins i tot
que hi va haver coses bones, reeixides:

El mar a prop, 
                       neteges arrauxades,
edificis fatxendes, lluminosos,
i l’arribada de ramats turístics
que han augmentat de forma progressiva.

Al capdavall, tothom perd els paisatges
                                al llarg dels anys
i encara és potser aquesta
la més pietosa de totes les pèrdues.

De l’abans d’aquell dia
            ja me’n recordo poc, 
                                     vull evocar
tants indrets entranyables i esborrats
                                i ja no en sóc capaç,
i ni tan sols no reconec carrers
en les fotografies d’aquell temps.

I, això és encara molt més trist i greu,
sóc incapaç de recordar persones
que m’envoltaven i que també reien
en contemplar l’alcalde, com saltava,
immergit en onades de cridòria
i aplaudiments i visques infantils.

Un polític que salta, balla i riu
té molts més vots guanyats que un de sorrut.

Tot es torna tendresa en la distància.
Aquell alcalde diuen que ha perdut
la memòria, com passa a molta gent
car els anys, com els corcs, sempre fan fira.

I aquells infants a punt de fer-se grans
avui els recupero per les xarxes
socials, 
                   un gran invent dels nostres temps.

Ara són pares, mares, professors,
metges, mecànics, venedors de somnis,
dependents de comerç,
                                   cuineres sàvies
enginyers i enginyeres assenyats,
aturats resignats, que busquen feina,
desencantats de com ha anat el món,
solitaris que cerquen en debades
l'amor somniat o l'aventura exòtica.


La sort amb ells ha estat tan atzarosa
                              com amb tothom.

Als fills adolescents els contaran
rondalles d’aleshores,
                                     amanides
amb algun bri de singular nostàlgia,
car no es pot defugir la melangia
quan la tardor comença a daurar els arbres.

Ah, ni us podeu imaginar com eren
aquells anys, l’alegria de la gent
quan van veure per la televisió
que a Barcelona, que al costat de casa
hi farien allò tan important,
                               diran, contents.

I potser, com fem tots,
pensaran que les coses empitjoren
i que no va existir cap joventut
tant feliç, inconscient i esperançada
com ho va ser la seva.

Tant de bo fossin sempre
els records tan amables, sense guerres
ni malvestats, amb festes i amb esports
i amb cançons i amb projectes sense riscos,
i platges noves, i cançons i balls.

I això, malgrat algunes servituds.
potser, siguem sincers, inevitables.


Júlia Costa, 'Dietari de tardor', poemes inèdits (2016)

13.10.16

PEL CEL DE MONTJUÏC...



Recuperant poemes:




Pel cel de Montjuïc...


Pel cel de Montjuïc, Peter Pan navegava
cap als confins remots del país de Mai Més.
Entre núvols de plata, jo sovint m’encantava
cercant aquella nau, sota la volta blava,
quan el sol, al ponent, encara estava encès.

Recordo un vell tebeo, una flor, una rondalla,
un llaç de verd setí, uns cromos de colors,
un pessebre guarnit, amb caminets de palla,
reis de cartró gentils als pals de la baralla,
i sobretot olors, tantes velles olors.

Olor de nens jugant pels carrers del veïnat,
de pilotes de drap, de lleixiu i blauet,
d’un conte de cartró, d’algun diari estripat,
olor de carbonet, de fum, de llibertat,
de colònies barates, de petroli, de llet.

Olor del temps d’estiu, amb tramvies oberts
guarnits amb banderoles de color blanc i blau,
olor de mar, de llum, de tots els tons del verd,
de sorres, de suor, d’un temps del tot incert,
de basses enllotades on festeja el gripau.

Olor de llibres nous, de castanyes, de mel,
de plàtans, de cafè, de coca de llardons,
de pernil, de carrer, de fred, de llum, d’estel,
d’aigua fresca, de vi, de cervesa, de gel,
de gos perdut, de llet, de col i de nadons.

Olor de les bombetes de llum pobra i modesta,
de diumenges encesos, d’humitat, de tristor,
de cardots, de garrofes, lligabosc i ginesta,
de dinars excessius, de rostits i de festa,
de galliners petits, amagats al balcó.

La nau de Peter Pan vaig veure una vegada,
s’allunyava a les illes on el temps és silent,
l’ encalçava un pirata amb una mà esguerrada,
s’enduia les sirenes, i la meva mirada
i mil olors perdudes, escampades pel vent.


Júlia Costa, Les fràgils paraules (2014)



10.10.16

DIACRÍTICS, GEMINADES I D'ALTRES ESCULLS DEL MAR ORTOGRÀFIC

Un poema inspirat en el tema punyent que des de fa uns dies trasbalsa els conservadors de les essències ortogràfiques i un altre de més antic, relacionat amb la vigència de les geminades. Per fer broma, tot i que el sentit de l'humor, en aquests temps difícils, va de baixa.



UN BE QUE CAMINA BÉ



Un be que camina bé em va trepitjar la bota,
Bec vi de la bona bóta, bota un bec pel galliner
I un amic, coc o cuiner, m’endega amb molt bona fe
Un cóc amarat de te, té, em diu, que el te ja ni es nota.

Mentre el be mamava al cóm com un monstre assedegat
Un cóp molt ben mesurat, de vi, he desat al celler
Que de cop he ben tancat. El meu cos, destarotat,
Restà desqualificat al gran Cós de la Mercè.

Deu déus beuen a la deu, i dóna la bona dona
Un certificat del feu al formós i bell hereu
Que tan bones coses féu, fins a guanyar una corona,
Que és d’argent i no te preu, de tan bonica i tan bona.

I quan me n’anava a jóc, després d’un joc molt cansat,
He sentit el mèu d’un gat, i ma mà fent la mà morta
Vet aquí que empeny la porta d’aquell celler ben tancat
I aquell gat estarrufat, ves per on,  no era a la porta.

Aquí em quedaré un mes més. Quan l’ametlla sigui mòlta
Amb la néta, roba neta, i confitura de móra,
Si el meu cosí poca-solta no se’m demora altra volta
Me n’aniré cap a Móra amb un tren que passi d’hora.

L’os d’un ós veig al replà, una porca menja al sòl,
i jo treballo la pórca, sembrant sègle de secà.
Toco els dos i toco els res, i com que no estic de dol
del rés del bon ermita pels pèls me’n puc escapar.

Em volen fer fer un dictat per mirar si faig errades
Amb les eles geminades, però els dic que m’he jubilat.
Ja són les onze tocades, bec pel tòt, m’he remullat,
La Seu veig des del terrat, de sèu ben embetumada.

Rossa i jove vaig ser jo, ara ròssa decadent,
De cos sec i amb més d’un séc, era maca, el temps em maca,
tot plegat em neguiteja i fins en dóna turment,
ja els meus ulls no són de mora i no tinc calé a la saca.

Com un soc m'adormo al sòl, sóc i ja no sé qui sóc,
Tinc son i les dotze són i el mèu del gat em confon,
i malgrat rebi algun moc d’aquí us ben dic que no em moc,
mes tractaré avui de vós al pagerol i al prohom.

Els qui venen vénen bruts i aquella norma obligada
Avui resta transformada. Hi ha qui creu que l’antic ús
Avui esdevé una creu i pot resultar confús
Per als vells lletraferits, àdhuc per a la mainada.

Jo no em miro cap accent, ni cap ela geminada,
Lletra que és molt venerada per tots els del punt volat,
I es que llegeixo rabent i no sóc gens assenyada
I amb tot plegat, inspirada, un poema m’he inventat.

No crec que s’enfonsi el món ni que sigui condemnable
No venerar els vells diacrítics amb fidel humilitat,
Potser Santa Ortografia em perdonarà el pecat
Car és sabut que cap norma no és eterna ni immutable.





EM REBEL·LO I BEC XAREL·LO


Al•leluia, digué el bèl•lic
Gal•lès, tot al•lucinat,
Fent al•lusió a l’aquarel•la
On una gran caravel•la
I una xinesa amb xinel•la
Pul•lulaven per un prat.

Singular al•legoria,
Cal•ligrama existencial,
Apel•lació a l’intel•lecte
Al•lusió al món incorrecte
Que lloa el fal•lus erecte
I el satèl•lit celestial.


Al•luvió de pol•len càustic,
Maquiavèl•lica invenció,
Cavil•lació que flagel•la,
Una il•lusòria novel•la
Que aparia bagatel•la
Però cerca la col•lisió.


Art fecund i clorofíl•lic,
Cavil•lació de científic,
Poema de cel•lofana,
Sibil•lina caravana
Gairebé compostel•lana
Que fa circumval•lació.


Un excel•lent cal•ligrama,
Pal•liatiu i sigil•lós
Que aixopluga sota ombrel•la
Una bella damisel•la
La nocturna fumarel•la
I un col•loqui pretensiós.

Oh, sí, frego l'excel·lència
fent versos entedridors!!!



Liuja Tascí i D'Horcec, poemes inèdits





3.10.16

FI D'ESTIU


Un poema molt antic:


Fi d'estiu 

L'estiu s'enfonsa amb tels de cap al tard
sota de l'aigua clara de la platja deserta.

Hi ha coses que se'n van,
coses perdudes, que marxen sense pressa.

Bell vespre de tardor. Vora del port
t'amares d'una llum que no enlluerna,
la llum que avui es fon
entre les ones que jugant s'engresquen.

La darrera tardor, quina serà?
Deixar aquest món, quina angoixa, com reca,
malgrat totes les pors,
tots els neguits i totes les misèries.

Viure! La vida m'ha tractat prou bé.
de la seva pietat, jo no tinc queixa.

Però les hores se'n van,
hores perdudes, que marxen sense pressa.

Júlia Costa, poemes inèdits