LA LLENGUA DEL POBLE

Recupero un antic poema que gairebé és un manifest lingüístic


LA LLENGUA DEL POBLE


(Reivindicació de la varietat dialectal poble-sequina)


Vaig escoltar moltes vegades 
que al barri no parlàvem com calia.
sinó un trist català de gent inculta
esquitxat de barbarismes,
de castellanismes,
i de paraules gairebé en patuès,
sorgides de l’ànima popular,
amb espurnes de caló,
amb   la  fonetica barcelonina,
de la Barcelona menyspreada,
la del sud,
la dels incults, humils i marginats.

Deien que era un parlar xava,
incorrecte,
lleig.

Avui sé que era una forma dialectal 
tan digna com qualsevol altra.

Avui, 
quan tornem a reivindicar els gitanos de Vallmitjana
que anaven bruts i apedaçats,
bevien, renegaven
i menjaven sovint musclos amb ceba
amagant de la bòfia el que mangaven.

Jo reivindico els ceniceros, els llaveros, 
els salerosos veïns del meu barri,
que parlaven el millor català de tots,
el meu,
amb fonètica empeltada d’andalús, de murciano, 
de gallec,
reivindico el sello, el busson, el xaval,
i sobretot, aquell mot singular,
original, extraordinari, noble,
el sacatapus que els dies de festa
ens ajudava a treure els taps de suro
d’aquelles ampolletes de xampany
tan dolç, tan ensucrat, 
el lloc del qual, com que ara som tan fins,
l’ha ocupat un beuratge
que es diu brut.

Torneu-me el català del Poble-sec!
Qui se l’ha endut? On rauen els veïns,
els amics dels meus avis i els murcianos?

La normativa té aquestes servituds,
perdre llençols a totes les bugades
i bastir una frontera inexistent
entre la correcció i el dogmatisme
i la paraula viva del carrer.

Perdonareu que m'hagi resistit
a fer servir cursiva o bé cometes
per marcar tot allò que s'ha perdut
o que no trobareu als diccionaris.


Julia Costa, poemes inèdits, 2012