Recuperant antics poemes...
Mar a l'hivern
Les ones s’esvaloten i s’enlairen
sota una tarda tèrbola d’hivern.
Hi ha gent que se les mira, encuriosida,
atreta pel misteri que té el mar
quan oblida enfollit els dies plàcids
d’un estiu ple de gent que vagareja.
Les ones s’esvaloten i s’enlairen
I malgrat tot, encara inofensives,
no troben a cap víctima propera
a qui arrossegar lluny, als oceans.
Somorrostro, Pekín, Camp de la Bota,
noms mítics, de tragèdies oblidades.
O potser no. Potser un dia de festa
quan el record sigui rendible a algú
un monument d’estrany disseny recordi
tots els desheretats que van mirar
amb basarda, les ones hivernals.
Barraques de misèries ofensives,
violències, covardies i traïcions,
poc adients i poc recomanables
per a una ciutat nova, de fatxendes,
on la vanitat sura cada dia
per damunt d'edificis i persones.
Injustes morts, injustes maltempsades,
caòtic món de crueltats diverses
abaltides, tan sols de tant en tant,
per breus espais de temps, la fràgil treva
que l’atzar, també injust, pacta amb nosaltres.
Sota una tarda tèrbola d’hivern
les portes d’un cinema, són obertes.
Júlia Costa, Indrets i camins
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada