PAISATGE URBÀ
L’home s’adorm
damunt d’un jaç precari,
al portal d’una
casa qualsevol.
M’ha dit algú que
és ben inofensiu,
que fins i tot va
ser un infant alegre,
un jove amb
il·lusió, que es va casar,
i que va rumbejar
sense aturada
en cotxes nous, la
seva bona estrella.
I que un dia, com
un castell de cartes,
tot el seu món va
esdevenir ferralla.
No vol res. No diu
res. I sobreviu
com tants altres
com ell, entre les ombres
que les arnes
roseguen amb constància.
Júlia Costa, poemes inèdits, 2015
4 comentaris:
I l´iglesia de Sant Pau al fons...
M´agrada.
Salut
És una realitat que es troba cada día més, i que bé ho has sabut dir.
Gràcies, Miquel.
Gràcies, Imma, contenta de veure't per aquí.
Publica un comentari a l'entrada