10.3.15

DAMUNT LA SORRA D'ARGELERS





 DAMUNT LA SORRA D'ARGELERS


Sol esquifit, vides planeres,
humitat trista i el no res,
parracs vençuts de mil banderes
damunt la platja d’Argelers.

Hi ha neu glaçada a les muntanyes,
l’aigua del mar acull els morts,
els esperits de les espanyes
s’acotxen junts en les dissorts.

Una cançó desesperada
fantasmes vells sense papers,
ni aigua ni pa, vida migrada
damunt la platja d’Argelers.

Des del present, la llagrimeta
i la impotència ens fan covards,
l’aigua salada d’una aixeta
torna molt lletjos tots els mars.

Soldats esclaus, aspre violència
damunt els polls dels presoners,
mentre els seus néts  cerquen clemència
sobre la sorra d’Argelers.

Un càmping nou damunt l’arena
acull els somnis menestrals,
sota plugim de lluna plena
dormen fantasmes ancestrals.

Els innocents de tots els segles
són ara víctimes només
i els botxins vells també són febles
sobre la platja d’Argelers.

Des dels camins impracticables
de més enllà del temps arnat
les processons dels miserables
saben que no hi haurà pietat.

L’aire d’hivern se’ns fica als ossos,
amb un alè fosc i pervers
i l’esperança es fon a trossos
damunt la platja d'Argelers.

D’Àfrica endins, de les somniades
mítiques terres de l’Orient
i de les pàtries escapçades
al fons de cada continent

arriben mares, criatures,
i vells xarucs sense diners,
grans malvestats, guerres perdudes,
damunt la sorra d’Argelers.

Oblidarem el temps que passa
i la impotència del present,
sí és que l’atzar ens ha dat casa,
seguretat i un llit calent.

Tornarem tard,  sense paraules,
som una engruna en l’univers,
es faran versos i retaules
sobre la platja d'Argelers.

Al capdavall sempre hi ha queixes
morts i malalts pels vells camins,
soldats a sou, filats i reixes
pels infeliços pelegrins.

Els déus absents riuen i callen,
Injustos, cruels i presoners
de les llegendes que embolcallen
tantes tragèdies, a Argelers.

Dels fugitius de sempre i d’ara
dels refugiats i els perseguits,
dels qui cobegen l’alimara
d’un far que ja no té sentit,

de la innocència i l’alegria,
del no retorn de tants senders,
hi ha una malmesa tomba antiga
sota la sorra d’Argelers.

Júlia Costa, poemes inèdits, març 2015


5 comentaris:

Eulàlia Lorés Otzet ha dit...

Bravo, Júlia! M'ha agradat molt!

Júlia ha dit...

Gràcies, Eulàlia!!!

Xelo IProu ha dit...

un retrat meravellós que m'ha deixat encollit el cor

Pere ha dit...

Molt bonic, Júlia. Molt.

Júlia ha dit...

Gràcies, Xelo. Gràcies, Pere