LA BASSA

LA BASSA

Temps era temps l’aigua era un bé preuat

i les basses, indrets on s’aplegava

una esperança feble i imprecisa.

Amb el ruc, tan fidel, feien la ruta

amb fred o sota un sol poc compassiu,

carregats amb els cantis i galledes

per anar a omplir-los a llunyanes basses.

I encara així, pels vells camins cantaven

les noies joves, amb futur encara,

perquè la màgia de la joventut

sura sempre amb la força de la vida.

Avui s’obliden els camins antics

i aquells recers on la gasiva pluja

dipositava els seus presents efímers.

De la humitat qui hi resta s’aprofiten

jonquilles que es dobleguen amb el vent

i ocells menuts, que xalen i esvaloten

i trenquen el silenci que s’estén

per les vinyes, que tendrament reposen.

Júlia Costa, poemes inèdits (2014)