22.3.14

UNA ANTIGA TARDA DE MARÇ



Recupero un antic poema que ja té trenta anys...

TARDA DE MARÇ 


La calma de la tarda, a primera hora,
porta un començament de primavera.
És una calma fonda, que s'enyora
del temps d'hivern, fet de foscor i d'espera.

Hi ha una puput al bosc, ben amagada,
ve el seu anunci del bon temps volgut,
bufa un airet que no és de marinada.
El temps que passa no és un temps perdut.

I la muntanya té els secrets de sempre,
un misteri de coses que se'n van,
una tristor que sembla de novembre
i aquestes flors que sempre reviuran.

Ve la sentor de moltes farigoles,
de la ginesta, encara a mig obrir.
Els caminets són plens de corretjoles,
per tot arreu esclata el romaní...

Davant meu hi ha una casa abandonada,
una masia de temps més feixucs,
amb finestrals que sense cap mirada
s'estenen sobre marges plens de brucs.

Algunes papallones esvaloten
la quietud dels instants mai recobrats.
Per nosaltres els dies i les hores
aviat seran espurnes del passat.

Qui sap, però, si resta alguna cosa
al paisatge que un dia ens va acollir,
o si, com de les fulles d'una rosa,
també aquest lloc s'oblidarà de mi.

Només som el present, només som ara,
demà, qui sap quins vents se'ns enduran.
A sobre meu, tan sols la tarda clara,
al meu costat, els jocs de molts infants.

Ells miren una casa abandonada
com qui mira un castell de set dragons,
com l'aventura eterna i enrunada,
com un seguit de noves il·lusions.

I no veuen, com jo, aquestes finestres
obertes al no-res de bat a bat,
i no es senten dubtosos i maldestres
davant la vida que no han demanat.

La vida, sí, que torna cada dia,
vora el torrent, a dalt del cim més alt,
en el petit insecte que fa via,
indiferent del tot al bé i al mal.

La vida, que ens ofega la migranya,
que ens fa tornar a la feina i al dinar,
que ens omple d'una cosa molt estranya
quan fa un dia tan bell i un cel tan clar.

La vida, que sovint és prou i massa
per portar-nos rampells d'eternitat.
La vida, que si arriba, fuig i passa,
ens deixa un bri de goig d'haver estimat.

I els jocs dels fills i l'or de les gatoses,
i el degoteig de l'aigua de la font,
les cançons dels amics i tantes coses
que fan que sigui suportable el món.

Júlia Costa (1984)







.


5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Los poemas, los buenos poemas, no tienen edad...Este parece escrito de esta mañana, y es como te he dicho, los poemas buenos siempre perduran.
Salut

Jose Ramon Santana Vazquez ha dit...

...verosos llenos de sensibilidad y amonia que he sntido tras la cortina del ordenador como un susurro de primavera ya en marzo hecho flor...desde mis horas rotas un saludo Julia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel i José Ramón, pels comentaris!

Xelo IProu ha dit...

la bellesa del poema és intemporal

Ramon ha dit...

Preciós, emotiu, profund, fresc, brillant. Així sento el teu poema. Enhorabona!.